Un cotxe al capvespre en un descampat. Podria ser el signe de la llibertat, del descobriment sexual. Podria ser la desmostració de la migradesa econòmica, d’una precarietat que impedeix viure en un espai mínim. Aquest niu (ben diferent del que el Sismògraf acollia el 2020 amb Le nid) ensenya una vulnerabilitat extrema, una violència gratuïta, una venjança i una baixesa moral que incomoden.

En la recerca de la intimitat, de l’espai en què ningú molesti a una parella, hi ha l’amenaça de la violència. Marie Gyselbrecht posa el dit a la llaga i apreta ben endins. El cotxe és un camp de batall. El descampat és un lloc impune, La consciència no sembla viure en aquest paratge i com a Una gossa en un descampat les víctimes se senten indefenses. Un lloc de fragilitat per aquell que se sap en inferioritat per culpa de no disposar de res que l’avali (riquesa, dret a la residència i al treball com a La nit just abans dels boscos… El repte és trobar en aquest espai de buidor la força per redimir la humanitat en un acte íntim, de reconeixement de cada individu- Però la peça, amb el cotxe com a quart personatge (a més de la parella, un actor interpreta dos agents privats amb comportaments antagònics; cap que dignifiqui la relació de parella) apreta l’accelerador a tot gas. Es deixa persuadir per una coreografia de batalla, evolusionant pel capó, el sostre o el maleter del cotxe. És efectista i demostra un exercici de compenetració i de rigor en el moviment però obvia la vulnerabilitat. A la violència se li respon amb més violència. O amb la sortida, cames ajudeu-me, de la noia.

Un quadre demolidor d’una societat amb els valors en crisi. Res sembla donar un aire d’oportunitat a la humanitat. Tot és brut, deixat, irresponsable, de foc d’encenalls. Hi ha molt material inexplorat en aquesta fortuïta i desagradable confrontació. La proposta s’enganxa a una violència desesperada, a una coreografia de persones que doblen als protagonistes en les pel·lícules d’acció. Sense conèixer gaire res més de les seves desdibuixades vides.