El món de Vania Vaneau beu de la singularitat de la cosmovisió indígena. Com aquell Chipko de Q-Ars Teatre. Jordi Galí l’acompanya (Maibaum, Abscisse, T.) en aquest transformar l’espai, amb la calma del temps relatiu. Sabent que l’univers s’allarga molt més enllà d’una simple vida humana, d’una simple representació. Però és en aquest instant que proven de connectar la gent que observa al cràter amb una realitat oblidada que els transcendeix. Hi ha la llum i el sol (en un moment de capvespre). Hi ha els jocs de miralls que concentren en un punt la seva imatge captada a l’extrerior.- Ho ha, és clar, el carbó. com si sorgís de cabassos de lava cuits durant vàries generacions. Vaneau, una mena de mèdium, de sacerdotessa exposa cada element i s’infringeix marques al cos. Com si fos una penitència que assumeix per a redimir la societat. Hi ha un cert regust de teatre de l’autolesió d’Angélica Liddell (La casa de la fuerza). De cada pedra, n’emergirà un mirall que ens permet resseguir els excessos mediambientals, la desídia amb la resta d’habitants del planeta.

La catarsi esdevé celebració. I Vaneau s’hi recrea procurant traspassar aquest estat contemplatiu al públic, amb una sort desigual. Probablement, el paratge immens, la Natura (com les llebres que es miraven encuriosides els espectadors abans de la funció) els convoca i també els aporta altres línies de connexió. Potserr no és imprescindible combregar amb el ritual de l’artusta; potser n’hi ha prpou haver respost a la seva crida i que cadascú arribi a l’èxtasi a partir dels seus referents propis. Però, si és així, la força, la “imposició” d’un cert relat, esdevé innecessari.