Vam veure Navaja el 2023 al Corralito de Terrassa, al TNT. Llavors, s’insinuava que hi havia un desori que calia enfilar per a resultar intel·ligible. No cal que hi hagi un relat, no és imprescindible uns personatges, ni la seva evolució. Però sí que és convenient oferir un univers mínim que reconèixer amb el que empatitzar. La sinopsi insinua una coreografia que poètiques sexoafectoves en aprenentatge. En realitat, sí que es veu una violència en forma de navalla de Carmen, O jocs d’ordinadors de lluites campals. La qualitat de moviment és preciós. Hi ha un difícil equilibri entre una execució, fina i densa i un univers monstruós, cínic, que es menja el ritme vital humà pr esdevenir una cascada d’imatges ense aturador que fegue i provuen angoixa. La coreografia, impacable, remata l’esperança

Comentari del 2 d’otubre del 2023

LaSADCUM té l’entusiasme de les primeres produccions. Com ja els passava a Aclucalls, la companyia multiplica l’acció fins a col·lapsar l’escenari, partint d’un univers amplíssim, que va de La Caputxeta d’Into the woods (llàstima que no triessin la versió cantada de Dagoll Dagom, en català) a una persecució sanguinària que neix del visionat de Carmen del director Carlos Saura. Aquest projecte, Navaja, que està en procés de construcció (amb assaigs al CCCB aquesta setmana) mostra un treball de dansa preciós, amb una força i contenció envejables però que, els és imprescindible ordenar i saber jerarquitzar.

Cal decidir què es vol explicar i qui ha de tenir el focus de l’escena. Jan Lauwers (Isabella’s room) obria en les seves obres una explosió d’accions obertes, en paral·lel, que el públic podia triar. Però sempre, tots els camins anaven a un horitzó. Ja és això: tot el maximalisme que es vulgui però que es pugui enquadrar en un horitzó, en una atmosfera identificable. La peça anirà creixent en properes presentacions fins a l’estrena final, que procurarem seguir. De moment, es pot celebrar el treball de moviment, que va de l’expressionisme més tràgic a la ingenuïtat d’una nina de porcellana (la caputxeta vermella) que tant estira les cames a mig pam de terra com fa pampallugues amb les pestanyes. Però que contrasta notablement amb la resta en el darrer quadre, a hores d’ara.