És com ballar l’aire, el vendaval i la quietud. Com ballar allò que s’observa en la natura i procurar traslladar-ho amb senzillesa a l’escenari. No sempre una tija de blat es vincla cap al mateix costat. La seva verticalitat per apropar-se al sol de manera innata pot torçar-se amb el pes de les gotes d’aigua i en la recollida final quan se sega la base amb la falç. Així és el moviment que transmet la coreografia de GN|MC Guy Nader | Maria Campos.

Les seves coreografies s’interessen, novament, per la fisicitat del cos. Pel seu pes i per com l’afecta la gravetat. És física bàsica aplicada a una dansa absorbent, que va evolucionant cap a una diversitat de moviment, com si els elements poguessin caure de formes diverses. Construeixen amb aquesta aleatorietat, per explicar com tots els éssers socials tendeixen a una certa harmonia, fins que l’acumulació els aboca a un caos que planteja un nou espai d’equilibris i desequilibris. Si la natura és única, la ciència sembla que vulgui avançar-s’hi amb probabilitats quàntiques, en escenaris futurs.

Aquest aparent ordre natural de les coses tant es desplaça verticalment com horitzontalment, tant projecta salts a l’aire com contacte físic de cossos que rodolen l’un per sobre de l’altre. És una dansa que, en aquest nou estadi després de la seva trilogia Time takes the time time takes (2015) Set of sets (2018) i Made of space (2021), procura establir relacions entre els diferents elements d’un quadre més enllà del tipus de moviment, com havia estat el pèndol o l’espiral en els treballs anteriors. Queda per descobrir un tercer pla. L’obra compta amb un plafó al fons en el qual no s’intervé. Encara. Sembla evident que, en la propera peça, la suspensió permetrà (d’alguna manera) que els ballarins es desplacin per la paret, com ara ho fan pel terra. El so, les ombres, les fronteres són a escena per superar-les per produir la sorpresa i la lúcida presència.

La companyia GN|MC atrapa per una dansa que és hipnòtica perquè se centra en la forma, i no tant en el relat. No hi ha situacions de dansa teatre, sinó una indagació del moviment. Des de la quietud a la dansa acrobàtica. Un cos quiet, inert a la seva escena té una densitat especial. Una quietud orgànica. Sembla que la resta del que succeeix dins (i fora) del linòleum blanc estigui relacionat amb el seu estar, com si generés un nou centre de gravetat. La suspensió, ara, ve modificada per la intervenció dels altres ballarins. Com quan al salt vertical d’una intèrpret se la projecta cap a un costat empenyent-la, com qui pica una bola de criquet.