Empatitzar amb la natura. Jugar amb la sorpresa. Insinuar un relat. La companyia Voël (Debi Cobos, Jordi Serra) ha estrenat Nanuq, una peça en la qual fan un pas més cap a la normalitat del circ de sala d’àmbit familiar. La blancor de l’escenari compta amb un preciós suport de música en directe, que va component Joan Bramon per capes, amb els clàssics i suggerents bucles de pistes sonores.

A l’escena, cap mot, però moltes mirades que narren, que descriuen un estadi d’una certa incertesa que cal anar desvetllant; manté un punt d’enigma com a Boira, en què tothom pot imaginar el context. (Ben bé com als somnis en què rara vegada hi ha un principi ni un final. De fet, són els talls enigmàtics de Pinter, com el de Vells temps per exemple. L’autor dona permís a l’espectador per construir una relació de personatges a partir de la conversa captada a la taula del cafè del costat.)

Si donem la capacitat de somiar als ossos, els humanitzen. I alhora, hi empatitzem i ens fem més sensibles al respecte per la Natura. Al principi, ella mira fora de l’escenari i, amb la vista, interroga el seu company sobre mirar d’ajudar algú que demana atenció. L’aparició de la cria d’os, com perduda enmig de la nit blanca de l’escena genera una certa angoixa. On és la mare? La cria juga, investiga la neu, tot escombrant-la i rellisca espantada en les capes de gel.

Voël transita amb un mà a mà, fent equilibris amb una pilota i, és clar, amb un espectacular quadrant rus. Sembla que la incertesa desaparegui amb els salts mortals, un cop s’ha superat el paisatge de la muntanya inhòspita i queda descoberta l’estructura del quadrant. De sobte, (gràcies a la regidoria de Bernat Ferrer), finalment, la criatura es troba amb la mare ossa i, per fi, apareix la possibilitat d’una nova becaina. Els humans, respectuosos, poden conciliar aventures en els somnis dels ossos enmig de territoris nevats, d’una blancor que quasi crema els ulls. i si es tanquen, apareix el somni, de nou.