Les tres integrants del grup The Mamzelles són joves. Molt joves. I no se n’amaguen. Barcelonines del 1990. Que aixequi el dit qui els pugui fer la competència. Hi ha dues menes de The Mamzelles: les que han seduït espectadors televisius amb els anuncis vintage de tres noies acolorides dels seixanta sobre l’embolic del reciclatge dels envasos i les The Mamzelles descarades, irreverents, festives i mig ni-nis, de vocació musical amb discos editats i concerts previstos i amb formació escènica. D’aquesta fusió ha nascut la idea de l’espectacle ‘My sweet country’, que jo traduiria amb permís de les autores i amb una certa llibertat i total llicència com ‘El clar país’ (‘Le plat pays’), fent una picada d’ullet a la cançó també vintage de Jacques Brel.
El clar país, l’endolcit país de The Mamzelles, és un país de somni —¿qui té més dret a somniar sinó la gent jove?— en el qual tres noies d’última generació es resisteixen a conformar-se a patir les restriccions del benestar a les quals les han condemnat els seus avis i pares amb cap de pardals i butxaca foradada. Conseqüència: les tres mosses s’empesquen convertir-se en tres scorts, tres prostitutes de luxe disposades a menjar-se el món i també les elits que el dominen, empeses no només per l’interès material sinó per l’herència idealista que arrosseguen dels seus antecessors de voler un món millor.