Hi ha tota na escola per vincular els més menuts a l’escena. La companyia Pels Més Menuts juga amb els instruments i la veu en primer pla. Permet que sigui la canalla la que transiti per la catifa central i que vagi palpant i sentint el matís de tots els instrumentistes que es van desplegant i desplaçant contínuament. Si La Petita malumaluga va fer un preciós i enèrgic Bítels per a nadons (amb què els pares se sumaven cantant, fàcilment), ara s’obra la porta als musicals de Sonrisas y lágrimas als Miserables, El rei lleó, Cantant sota la pluja o, fins i tot el hit de Mar i Cel. En realitat, el que compta és que els músics no deixin de somriure, mirin als ulls dels més propers i proposin joc amb la percussió com a referent,però també, puntualment amb elements d’atrezzo com la papallona o una bandera transparent gegant.

La connectivitat es produeix a partir de l’explotació dels sentits. En aquest cas, principalment l’oïde, però també hi ha altres cops en què se suma la vista (Little night) o el tacte (Planeta Ka).

És una jugada molt efectiva i que demana l’atenció dels músics, que la seva sensibilitat pugui seguir la partitura alhora que connecta amb canalla i pares. S’aconsegueix un instant preciós, que serà un moment d’experiència de les famílies més tendres. Al SAT!, en el festival El Més Petit de Tots, es va haver d’habilitar el vestíbul com a espai d’emergència per no decebre els espectadors. Tots s’hi van voler quedar. Potser es va haver d renunciar a la il·luminació i a una sonoritat més depurada (que reverberés menys) però la trobada va ser, igual d’intensa que s’hagués trobat a l’escena gràcies a què el pes central de la peça està en saber connectar i disposar els nens perquè puguin jugar i experimentar sense que trenquin l’harmonia global. Magnífic.