És cert que les creacions de José Antonio Portillo sempre beuen d’una deu coneguda: les històries anònimes. Ho va fer amb la Biblioteca de cuerdas y nudos. També al Museu del temps  en una versió escènica (TNC, 2009) en què convidava que cadascú escrivís una carta i l’enterrés. A la Mostra Igualada, aquest nou Museu del temps parteix d’un treball comunitari amb el qual, a través de nou testimonis anònims, es descriuen diverses formes de reconèixer el municipi. Ho certifica un cant coral que remarca una tradició intergeneracional que, admetia Portillo, és una de les enveges d’aquest professor de Castella sensible reciclat a artista i disparadors d’emocions. En la tradició hi ha la cultura d’un país. I, portes endins, els signes de cada família que queda amagat en la calaixera del menjador, insinuava Portillo a A pie.

El Museu del temps és una breu intervenció, sentida i austera, que completa una recerca i sublimació d’agraïments, desigs o reivindicacions dels testimonis. La paraula, expressada amb un text senzill, s’ennuega. Abandonar un record personal a mig metre de profunditat en un parc és, aparentment, un gest inútil, però que transcendeix un temps i un individu. I és que el material quedarà colgat per sempre amb una referència QR que explica el projecte i què hi ha enterrat i per què en els tres parcs de la ciutat. Commovedor: El David de 31 anys deia moments abans d’enterrar una cinta de casset amb la veu d’una mestra que li va llegir El viatge al país dels lacets. Ella li va insistir a llegir en braille per poder viatjar i imaginar allò que els ulls no li podrien ensenyar. La mestra es va morir quan ell tenia 15 anys; ara en té 31. “Entenc que si s’enterra és justament per donar-li més valor. Per guardar-ho i que es mantingui en el temps”.

Poques vegades un gest tan gratuït té un valor tan profund. És aquestes coordenades des de l’escolta honesta, Portillo hi situa les seves brúixoles per localitzar l’ànima de la humanitat.