A La Caldera vam poder veure el brasiler Leandro de Souza, amb l’espectacle Musa Insistente, un solo en què el públic envolta l’espai escènic (linòleum blanc) pel que transita l’intérpret. De Souza parteix d’un treball de la veu i la paraula, que es transmet al cos en forma d’afecte, efecte i afecció, mostrant com allò que diem i com ens movem es troba íntimament entrellaçat i com el moviment pot resignificar les paraules o un text sencer.

L’espectacle –amb un equip artístic de tres persones– parteix de la figura de la musa, no tant com inspiració creativa, sinó com a inspiració per la fugida, un dels temes d’estudi del coreògraf brasiler. El que interessa a De Souza és aquella guspira que ens mou a fer les coses d’una altra manera, a trobar altres vies, altres maneres, i no deixar-nos atrapar per un sistema de pensament únic que ens vol fer sentir que no hi ha sortida ni alternativa possibles. I ens ho transmet a través del ritual, a través de la repetició i mirant-nos directament als ulls, perquè en el ritual i la comunió de les persones no calen grans invents ni ocurrències, sinó que la constància i una simple variació, ja poden desencadenar una seqüència totalment imprevisible dels fets, fins i tot una metamorfosi.

Una proposta minimalista, experimental i íntima, que amb un plantejament del tot senzill i auster de llums i posada en escena, i una bona part en silenci, ens van fer entrar en una mena de trance. Un ritual en què text i paraula es revelaven en la seva forma essencial de so i veu, mentre que el cos i el caminar es convertien en pura presència i energia. I quina millor manera de fugir del cos i la raó a la vegada?