Farrés Brothers, companyia de teatre per a tots els públics, ha presentat la seva tercera aventura adreçat als adults, després d’Equilibristes i La visita de la vella dama. En aquest cas, parteixen d’un muntatge de creació en què un dels intèrprets és l’habitual director i dramaturg, Jordi Palet. Aquest Murmut ens remet als calaixos de casa l’àvia, a l’armari dels tuppers orfes de tapa, a l’estanteria de les tasses i els records de viatges i de bateigs i casaments de tota una saga familiar.

Jordi Palet i Ton i Ubach remenen en els mals endreços i proven de rescatar, des d’un teatre de l’absurd i un espai sonor que incorpora sons a capes (com en un bucle prodigiós), el tacte de l’intangible. Ho fa amb pessics de nostàlgia, de vergonya, de ridiculesa, en fi, de vida. Són generosos i honestos quan despleguen de les golfes des de cassetes a cascos de moto, entre aigua del Carme (o de Lourdes) i la fragància intensa d’Heno de Pravia.

Jordi Font construïa una història entre les tietes i la casa pairal a Ells i jo. Viu el Teatre imaginava un espai abstracte on s’emmagatzema els objectes perduts (Hop!), quasi com a Les croquetes oblidades de Clàudia Cedó per a Les Bianchis). Escarlata, també relata una història a partir de les andròmines localitzades per casa, en ple confinament. C.U.L. desplega el vol, però té l’habilitat de tornar-lo a aterrar amb un pèl llarg d’una espectadora, el misto que apareix a l’inici i la màgia del funambulisme.

Murmut aconsella, sempre, guardar una clau de reserva en un lloc insòlit. El problema és que, amb els anys, ja ningú recorda quins panys responen a aquella peça. Potser Farrés Brothers ha acabat perdent també el sentit de l’espectacle. La remor de les claus, la desorientació dels personatges, els trucs rudimentaris, però efectius són ingredients d’una suculent recepta. Però per cuinar-los li falta una mà externa que dosifiqui la sal i les espècies imprescindibles per a convertir-lo en un guisat calmat i reparador.