Totes
les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la
seva manera. La frase amb la que Tolstoi comença Anna Karenina teoritza
molt bé el que ens demostra Mercè Vila Godoy amb la posada en escena de Muda. Tres espais, tres personatges i una mateixa soledat
encarada de formes diferent: Bevent, parlant o callant.

Les paraules
escrites per Pablo Messiez tenen la virtut
de representar les recognoscibles contradiccions humanes des de la bellesa d’allò
aparentment intranscendent. En les seves obres no importa el que es diu, sinó
el que es transmet entre línies. En aquesta ocasió, Muda ens explica la historia d’una jove que arriba a un nou pis i
es relaciona sense parlar amb el porter de l’edifici i una veïna. L’actriu Gloria Sirvent, que interpreta a l’Anna,
té la difícil tasca de mantenir la presencia del seu personatge sense l’ús del
diàleg. Utilitza per a fer-ho l’expressivitat i la fiscalitat, ensenyant amb la
mirada i la posició el que no diu amb paraules. Al seu costat, una Maria
Lanau en estat de gràcia ofereix el contrapunt amb la Florència, el
prototip de dona extravertida, independent, coqueta i optimista que amaga la tristesa
i conquista a l’espectador sota una cascada constant de paraules. Completa el
triangle Jordi Rico, el trist porter
de l’edifici que transita des de la desesperació més absoluta cap a l’esperança, acabant amb una preciosa declaració final.

Vila agafa el
relleu del muntatge original de l’obra, dirigida pel propi Messiez i estrenada
el 2010 a Madrid. La directora opta per fer l’obra més coral, mostrant-nos la
intimitat no només de la protagonista sinó de tots els personatges. Els veiem
en la seva soledat, en una utilització brillant de l’espai que evoluciona amb la
trama de la forma més senzilla. El que comença de forma realista agafa sorprenents
tocs màgics en la posada en escena, amb una poètica i una simbologia creades amb
el moviment i la música. Precisament aquesta última, creada per Dani Nel·lo, emfatitza l’empatia, el
dinamisme i l’humor de la proposta.

Tendra, divertida
i molt humana. Aquesta Muda ens parla de la vida apel·lant al sentiment. Ens
reflectim en aquests personatges i en els seus processos emocionals, i potser
amb això sortim del teatre sentint-nos menys sols i més commoguts. Aquesta deu
ser la màgia del teatre.