La màscara desarma l’antagònic de veure la seva gestualitat. És com si es reduís una font d’informació de la comunicació. I, llavors la posició del cos, es revela infinita. Marie de Jongh ha optat aquest cop per uns rostres surrealistes, com gotes d’aigua que tenen personalitat. Un bigoti, unes ulleres o, sobretot, un tirabuixó guanyen un pes essencial en la relació dels personatges, en conèixer qui disposa del poder.

A Mr. Bo s’imagina, diu la sinopsi, tres servents, que han cuidat l’amo des de la infància. Des del seu lloc de privilegi, mai ningú ha provat de corregir les seves rebequeries. De fet, ressona a una bona idea però massa farsescament executada d’Els Joglars a VIP. El grup dirigit per Ramon Fontseré erigien la criatura de la família de dictador, en aquella obra. De fet, també els de l’Estaquirot Teatre estiraven les orelles a les criatures massa viciades (En Jan Totlifan).La situació en la peripècia de Marie de jongh es reprodueix sense els rols de la família. O potser es pot interpretar que aquests servents són els membres de la família que ja han perdut els seus rols de pares, avis i tiets?

El Poder és el tirabuixó que li va creixent, amb els anys, a la closca. I que, a la nit, guarda en una urna com aquella rosa de La Bella i la bestia. Segurament, la peça no té la potència d’anteriors treballs d’aquesta companya com Amour, Estrella, però són honestos amb la proposta en la qual recuperen el seu excel·lent treball de mim (a Ikimilikiliklik van apostar pel conte representat i eliminant les màscares, amb un resultat desigual), a favor d’una dramatúrgia. És cert que no troben un gir final tan commovedor com en treballs anteriors, però no abandonen la seva idea inicial. És d’agrair.