Mos Maiorum. El costum dels avantpassats

Des de l’any 2000 s’ha comptabilitzat la mort de més de 35.000 persones al Mediterrani. Són xifres incertes, que canvien pràcticament cada dia; fins i tot algú es pot estar ofegant ara mateix en escriure aquestes línies i mai no se’n trobi el cos. Aquest marcador neix d’unes polítiques migratòries restrictives que tenen com a banc de proves la Frontera Sud de l’Estat espanyol. El projecte Mos Maiorum, la veu dels avantpassats puja a escena la complexitat d’aquesta realitat.Teatre documental directe i sense concessions que apropa el públic a Màlaga, Melilla, Nador, Tànger, Ceuta i també Barcelona, on s’escolta el testimoni de migrants que habiten la muntaya del Gurugú, activistes com Helena Maleno, personal de la Creu Roja o un guàrdia civil, a més dels reclams turístics i publicitaris d’alguns dels llocs. La posada en escena és un espai totalment buit presidit per una pantalla en el qual els intèrprets es van movent lliurement mentre arrosseguen el públic, que està dempeus al seu voltant (...)És el primer cop que com a espectadora he vist un procés creatiu fruit de la tècnica verbatim, un recurs habitual al teatre documental anglosaxó que aquí pràcticament no s’utilitza. (...) És indiscutible la destresa dels tres intèrprets i creadors en reproduir fidelment les paraules dels entrevistats. (...) Mos Maiorum és una proposta honesta, que neix de la necessitat de defensar els drets humans i denunciar la injustícia i de l’obstinació de no voler donar l’esquena a una situació que ens és propera i massa sovint ignorada.

Un centre d’estància temporal d’immigrants (CETI) a Ceuta, un local de la Creu Roja, l’estret de Gibraltar, els carrers de qualsevol ciutat europea (Barcelona, sí, Barcelona, sense anar més lluny), una cimera política internacional per solucionar (sic) la qüestió, un camp de golf rere una tanca de 20 metros amb gent (sí, gent) trepant-la. A Mos maiorum, l’espectador visita els terrenys de la immigració de primera mà. És disposat, de peu, al voltant dels tres actors que es belluguen entre el públic donant vida (veu, sobretot) a molts personatges, protagonistas del drama que es viu al Meditarrani. És teatre necessari i de proximitat 100% que juga amb el contacte gairebé físic amb el públic, amb sons de vegades atordidors, altres, inquietants, amb declaracions, amb consideracions, amb llums, amb foscos, amb veus. I aconsegueix el seu objectiu, que és que el ciutadà (l’espectador) conegui la realitat dels milers i milers de persones que deixen enrere el seu passat i present en busca d’una vida. El contrast entre el que se’ns diu i el que passa realment és vergonyós. Entre mig de nosaltres, es passegen locutors amb veu de “pito”, d’aquests que canten les notícies, com si res. O nois que han aconseguit (o no) travessar la triple tanca amb filferros i metres i metres d’alçada. O les converses entre els polítics, entre canapé i canapé, és d’imaginar, tan allunyades de la realitat i tan argumentades amb lleis, números, política. O els mafiosos que demanen quantitats absurdes de diners per travessar l’Estret. O gent que treballa de valent, al mateix lloc, per ajudar aquests indesitjables a superar tots els obstacles (lleis, números, política, però també màfies, agressions, presons) i demostrar que “arribar fins aquí és heroic”. L’obra aporta abundant documentació audiovisual que ens ajuda a percebre el problema des del punt de vista de qui el pateix. És aquí on el contrast, el donar (inconscientmen, potser) l’esquena al problema és més evident. “Visc a Barcelona!”, diu un munt de gent , poc sospitosa d’insolidària, en un conegut anunci de la capital catalana. Uau! I ens pensem, en veure les fotos de les recargolades i vertiginoses tanques de filferro de Melilla que potser són el Tibidabo, o un recorregut de senderisme. Una ciutat que (com qualsevol altra) se sent oberta, acollidora, implicada… Però una ciutat que (com qualsevol altra), i aquí entrem en les argumentacions legals, numèriques, polítiques, està “obligada” (quin parany!) a acollir refugiats, no immigrants. Però… no estèvem parlant de persones? No hi ha més preguntes, senyoria.

La gran trampa del teatre de denúncia social implica caure en el pamflet. L'arenga combrega amb dificultat amb l'art, que per definició dialoga, evoca i suggereix més que imposa. En el necessari ressorgiment del teatre compromès amb els problemes col·lectius molts grups han caigut en discursos simples i en l'apel·lació exagerada a la identificació maniquea. Afortunadament, hi ha companyies que escapen al parany i amb nous recursos i propostes plantegen punts de vista enriquidors per als complicats temes de sempre.'Mos Maiorum' és un brillant exemple de teatre document que combina la denúncia de la situació de la frontera de Melilla amb un recurs innovador, el Verbatim, un sistema d'escolta per auriculars a través dels quals els actors interpreten basant-se en enregistraments reals. La tècnica permet la reproducció al detall per tal que els intèrprets s'adaptin als documents sonors, en aquest cas, un conjunt de testimonis recopilats al voltant del drama dels immigrants subsaharians.L'efecte de realitat aconsegueix dirigir una proposta molt dinàmica on el públic se situa al voltant dels actors per sentir-se part de la multiplicitat de veus. Un joc de llums mòbils marca en tot moment els canvis de l'escena i recrea atmosferes, algunes de les quals molt ben trobades. És el cas del moment en què el públic assisteix a l'encontre amb les persones que esperen per saltar la polèmica tanca.Bocins de realitat que brollen per fer-nos partícips d'una fotografia colpidora i sagnant, d'un drama que només necessita els transmissors adequats per mantenir-se d'actualitat. Teatre document del bo, per tant, actors-vehicle que es difuminen per deixar pas a la crua realitat.