Una companyia jove i entusiasta com els de Kolmanskop (que ara s’ha emparentat feliçment amb els Kaddish) senten la necessitat de baixar als inferns. El seu treball insistent (en voler crear, malgrat tot, en tenir la necessitat d’expressar-se) contradiu la tesi d’un món que ho tot esclafa. Morpheo 115 juga al món dels somnis. Als dels viatges nocturns surrealistes i als dels desitjos. Amb una posada en escena en clau de thriller, una mena de James Bond baixa al seu infern procurant retrobar la seva història i mirant de mantenir-lo tot i els persuasius cant de sirenes de les dues noies Bond, seduint-lo amb els seus balls sinuosos, insinuants. El capitalisme és magnètic: des de la Caiguda del Mur de Berlín (que va suposar la fi del Comunisme més autoritari i la fi de la Guerra Freda amenaçant) el paradigma Est-Oest va desaparèixer. El món, incapaç de construir sense un antagònic va virar cap a l’Orient-Occident i cap al Nord-Sud; dues trajectòries molts menys controlables. Ara, el capitalisme és aquell nou déu que la majoria té com a referència i que, dificulta les altres opcions més alliberadores i solidàries.

Guillem Gefaell és un actor que es mou per molts projectes ben diferents. Ara, després del desaparegut Projecte Nisu (Teenage dream) manté el seu gust per a una teatralitat que s’escapa del realisme naturalista. Amb contrallums i un escenari folrat de capes de plàstic que tanca els actors en espais molt reduïts imagina una peli d’agents secrets. El cas d’un home que li esborren la memòria, tot i que ell va recuperant parts del passat i fent-ne un trencaclosques apedaçat. 

La publicitat ha aplacat la creació. Tot es barreja dins d’una bombeta; ja és impossible la idea pura, l’acció generosa i desinteressada en aquest escenari. Però, precisament, aquest trio d’intèrprets desenvolupen una acció generosa, desinteressada posant contra les cordes els arguments dels films de blockbuster i obligant a una certa reacció entre el públic. No hi ha el cant a la dissidència de Dario Fo, (Aquí no paga ni Deu), de lluita des dels marges (La rebel·lia possible), de beligerància creativa (Realpolitik de Teatre de l’Enjòlit), ni la denúncia més barroera com Leo Bassi voltant a l’entorn del Fòrum en bus. Una peça que ha d’anar agafant ritme, cocció lenta, amb els funcions i que passa de la protesta i el desengany a una ànsia que el públic reaccioni, que hi hagi un demà millor que l’avui bonic aparentment per fora però podrit i estèril, per dins. Ànims!