Moro com a país és un text implacable. La interpretació de Màrcia Cisteró, en canvi, es complexa: es mou en un registre complicadíssim que és molt apropiat per donar una nova lectura, encara més desesperada, que la que evoca l’original. L’actriu, fixe en els repartiments de La Perla29 com a notables papers secundaris habitualment, es destapa fent un paper que pot ser determinant en la seva carrera: Demostra que, ben afinada, té ànima a escena. El director Albert Arribas ha disposat l’espai buit amb uns 40 altaveus que envolten el personatge des d’on se senten sons/sorolls de la civilització. 

El personatge viu el drama de la guerra civil sumat a la seva incapacitat de tenir fills. Culpa la guerra a la seva esterilitat. Però la saviesa de la proposta és que, en comptes de ser una acció molt física i cridada, s’opta per la quietud, com un exercici butoh. Després de la tempesta, ve la calma. És en aquest estadi des d’on se situa Màrcia Cisteró i, amb una veu molt lleu però clara, va desgranant la tragèdia del text. Ella ja no té força per rebel·lar-s’hi. Plora en silenci. Potser no és capaç de suïcidar-se però és que tampoc té esma per afrontar una nova vida.

En l’obra a la sala Tallers la disposició és a la italiana. Potser podria tenir més força si el públic també envoltés l’actriu. Així els sons sonarien a les espatlles i als peus dels espectadors i, sobretot, es podria copsar millor el patiment del personatge, la seva quietud. L’obra, que ja llueix una foscor de gran profunditat a la Tallers, es mereix més estada, com a mínim, a la cartellera barcelonina. Potser el personatge clou en què mor com a país. Però Màrcia Cisteró s’ha guanyat el respecte i un país sencer com a protagonista. 

Tot i la seva duresa i quietud és recomanable pels amants d’un teatre selecte, que es respira pels porus.