Cal molta sensibilitat i bon ofici per tractar la ficció històrica i certa tragèdia personal amb humor i sense que una cosa esborri l’altra. Se’n surt amb bon resultat l’autora Beth Escudé (Barcelona, 1963) fent tricicle amb l’actor Carles Bigorra i el director Marc Chornet.

Els tres es converteixen també en coprotagonistes de la història i s’identifiquen amb la trama fent una fusió dels seus noms amb els d’algunes celebritats relacionades amb el Monestir de Montserrat al llarg de la història dels últims seixanta anys del segle passat. És així com l’abat Escarré agafa el nom de l’abat Escudé (picada d’ullet a l’autora) i el mateix actor, Carles Bigorra, s’autoanomena Bidorra, un malnom sense mala fe que qui sap si no li ve de quan encara anava a l’escola, fill de Reus, cosa que no s’està de dir, “dels Bigorra de tota la vida”, esclar, per fer-ho encara més familiar. Només li falta que hi posi Antoni Gaudí i el general Prim (ara que està d’aniversari) o que faci referència a la popular dita “Reus, París i Londres”, de quan la ciutat cotitzava per a tot el món els preus de l’aiguardent.

Localismes i picades d’ullet a banda, Carles Bigorra fa un monòleg d’imitacions en una mena d’olla barrejada al servei d’una trama narrativa, no exempta de transgressió quan convé, que exigiria més intèrprets, però que ell es ventila tot solet a l’escenari i amb l’ajut indispensable d’un audiovisual amb el personatge principal que interactua amb ell mateix i que li serveix per caracteritzar-hi l’autèntic protagonista de l’obra, el monjo Montiel, a qui la història atribueix el mèrit d’haver fet pujar a la glòria patriòtica l’abat Escarré, arran de les seves polèmiques declaracions al diaari francès Le Monde, el 1963, després d’un llarg silenci de la comunitat montserratina sobre la represió franquista, que no van agradar gens, esclar, el règim de la Dictadura. (…)