Thomas Noone va demostrar que es pot presentar un ball amb molta sensibilitat per a la canalla quan va debutar amb Balbir, el meu avi. Traslladava l’escena aun espai oriental, màgic, de grans catifes i un moviment obert, fresc. Va provar d’ajustar el seu univers al d’Alícia d’el país de les meravelles a Alice. En aquesta ocasió, hi havia el contrat dels elements escenogràfics vistosos i llampants amb un trasnfons inquietant de clarobscurs. Ara, presenta la seva tercera peça, a partir d’una novel·la molt celebrada per tota la crítica: Molsa, de David Cirici. Amb uns personatges empàtics (els gossos i la nena que despareixerà després d’un bombardeig) es teixeix una història gens amable com és la guerra i la por. La fragilitat del gos el portarà a una supervivència agònica. Fins que, de nou, una acció positiva desencadena un final amargament feliç, de reconstrucció amb ferides que podran cicatritzar. 

La dificultat de la companyia és com expressar el matís de la novel·la infantil amb el moviment, Per això, s’han servit d’un narrador (que declina en primera persona,com so fos la veu del gos Molsa). És un recurs molt eficaç i directe tot i que potser Blai  Rodríguez ha trobat més poètica en altres personatges seus, com aquell clown sorpresa de Trau. La novel·la també s’il·lustra amb unes projeccions puntuals molt gràfiques i que, sense infondre por, sí que conviden a un cert respecte i angúnia per a l’acció posterior. Finalment, els ballarins. Evidentment, han de ser uns personatges molt versàtils. Perquè han de poder representar Janinka i Molsa, els dos protagonistes. Pero també el porc senglar que els amenaçaa o el company de penúries del gos protagonista. Per a això, se serveixen d’uns titelles tous, dinàmics, que donen molta acció al joc. Per als personatges secundaris, opten per a altres tipus de titelles, de mig cos, amb el que poden utilitzar les seves cames per al ball. La música ambienta amb universos ben dispars (des d’una agònica per a escenes fosques, a altres de música popular  festiva o un vals d’ampla passa). Els titelles no es relacionen amb els ballarins com a manipuladors. Es perd una oportunitat metateatral que donaria una major textura al quadre que, sovint, insisteix en us paratges similars, de festa, o de por, sortint corrents. 

L’obra arriba al seu moment culminant, quan els ballarins poden expressar-se alhora amb els titelles i el seu moviment, de manera coral. Hi ha una fusió ideal, però, lamentablement, es produeix en massa poques ocasions, per culpa de voler lligar-se a un guió preciós de rèpliques (com olora Janinka?) que escanya el moviment compartit de ser ballarins i manipuladors d’objectes, alhora. La canalla entra al joc des del minut 1 amb els titelles protagonistes,; els saluda  els vol amanyagar, si hi passen pel costat, senyal que aquesta sintonia de titelles és la ideal.