Tres dones fan de mare d’un nen discapacitat d’una quarta (que moriria en el part) que, ja crescut, trasbalsa l’espai i les seves vides. El quadre, desolat, d’enveges entre les tres mares agafa un to còmic, pels seus comentaris, mentre el fill balla, i aten a les demandes de cada una d’elles (i, quan pot, s’hi escapa). Elles el convencen a què trobarà una vida millor amb la gent de la banda de música. El seu pare, un fuster desarrelat, no en va voler saber res. Potser tindrà més sort amb els músics. Preparen la maleta amb les seves dents de llet, el vestit de ganxet de quan era criatura i una caixa amb la foto de la mare i un grapat d’euros perquè subsisteixi vés a saber fins quan. (Posar-hi més euros en la col·lecta és ser més generós o ajuda a aplacar millor la consciència?)

La misèria és, per definició, bruta. Sense opcions de viure dignament, amb una professió de vendre el cos, en un espai ínfim i que va acumulant rampoines és complicat veure-hi vida. El mèrit d’Emma Dante és haver posat la mirada en aquest espai imaginari (però que podria ser ben real) i dotar-lo d’una llum nítida. El fill de la quarta companya (que moriria en el part), amb una notable discapacitat, que fa més tràgic, el quadre ensenya la humanitat que, sovint la societat benestant prefereix obviar.

Dante suma una nova mirada a la realitat del teatre del sud d’Itàlia. És cru, menys amable que el teatre napolità d’Eduardo di Filippo (Filumena Marturano, Natale in Casa Cuppiello, L’art de la comèdia, …), però que remet a la peripècia de famílies i petites infraccions criminals (o, si més no, socials). En la primera escena desvetllen la situació dels personatges, però és en la segona i en la tercera en la que expressen més la seva dura realitat i la situació que no saben afrontar. La vulnerabilitat es fa patent però, potser, queda massa distanciada. El conflicte el brinden les tres dones i no el noi. A diferència de les obres de Clàudia Cedó amb Escenaris Especials (Cinema, Mare de sucre) o de la consistència de les coreografia de Jordi Cortés i Liant la Troca i Alta Realitat (Fuck-in-progress) en què l’exposició ve a partir dels testimonis reals, de les seves reivindicacions.

Sense quasi paraules, amb un treball corporal i de personatge esquemàtic i alhora convincent, els quatre intèrprets (esgotadora i enlluernadora la labor de moviment de Simone Zambelli) suggereixen una escena que aboca a un final imprevisible: Arturo les crida “mamma” acomiadant-les i espera emancipar-se, sense poder valorar les conseqüències. La trama és oberta per deixar que l’espectador sigui benèvol amb ell i amb elles, o no. Porca misèria o tendra misèria. Serà decisió del públic imaginar el destí i la felicitat d’Arturo.