Aquest espectacle gaudeix d’uns elements molt suggerents com són els globus d’aire (que els ballarins hi entren dins) o una il·luminació que va esquitxant de color el ciclorama blanc del fons o marcant retalls geomètrtics a terra que esdevenen geografia pel viatge de les primeres cèl·lules. Cada animal, quan neix, tot sortint de l’ou, expressa la seva característica. I, de seguida, hi ha una pugna que pot tenir aires d’evolució de l’espècie. 

Probablement, el que més pateix d’aquest espectacle és el moviment, massa abstracte i difós per a un públic que, a més, ha de veure-ho a una gran distància per poder gaudir de la il·luminació i el pla general, de gran format. És una proposta valenta però falla en el que més hauria de brillar: la dansa. El contacte es mínim i, sovint, sembla com sobrer, gratuït, que no aporta gaire res ni atrapa l’atenció de la canalla que es distreu i celebra, això sí, el joc amb els globus d’aire inflats que reboten o mig desinflats que claven un dels ballarins a terra, com si fos un divertit (i puntual) acudit. 

A la peça, li falta generar una lectura coherent de tot el material. Una música sense gaire personalitat no ajuda tampoc a donar forma a aquesta trobada de criatures. Quan surten de la bombolla, es desinfla l’interès de la coreografia. Llàstima.