La Compagnie Dyptik presenta una festa inabastable. Vuit intèrprets, d’una potència interpretativa molt potent, amb uns cossos dotats per a la dansa i les acrobàcies del hip hop deambulen per un espai semiobert. Encara que, segons el programa de mà, s’ambienta en un camp de refugiats i pretén denunciar la tortura i la injustícia, en realitat, es percep una mena de revisió de West side story o de les escenes més festives de Rent. Hi ha una explosió de joventut irrefrenable: adrenalina a tope, ganes d’agradar i d’agradar-se alhora que descobriment de l’altre, sigui un altre personatge de la peça coreogràfica i quasi circense o bé el mateix públic.

La música convoca els intèrprets a una àgora transvesal perquè tant hi ha reminiscències de música raï, com de bollywood (amb les celebrades coreografies de les pel·lícules índies o,fins i tot, referències a la samba). Els cossos esclaten sovint sense ordre deixant que sigui l’espectador el que trii qui pot anar seguint (una mena de proposta oberta com aquells primers treballs de Jan Lauwers (Isabella’s room, The lobster shop, The deer house). En l’estructura, es percep una certa jerarquia entre els espais entre reixes i l’habitació del pis d’adalt amb un quadre penjat, com si fos un menjador d’una classe benestant. És per la gent que passeja per aquestes estances que es pot anar deduint possibles privilegis. I més que sensació de tortura, en tot cas, sí que hi ha un deix d’esgotament moral, d’abandonar-se, de fliretig amb el suïcidi (però que la resta del grup protegeig, recull, preserrva).

El públic que, puntualment entra en alguns espais de l’escenari i s’aseu en catifes, s’integra en la coreografia. També, eun a segona part d’un indispensable descans els personatges es barregen més enllà de l’escena i mantenen un cert di`paleg impossible de gestos, de ganes de connectar però amb aquella altivesa de la joventut (i que diferenciaria molt del treball dels Kamchatka, per exemple: Kamchatka, Habitaculum, Fugit, Alter).En tot cas, l’energia que projecten, la versatilitt dels cossos, sigui ballant, fent veritables acrobàcies com uns be bop (tant nois com noies) vamolt més enllà del que es podia esperar inicialment. La connexió és absoluta, vibrant, total. és una festa en la que la plaça de les Nacions de tàrrega acaba quedant-se petita.