O de com refer allò esqueixat pot no ser una tragèdia

Vist el divendres, 5 d’abril de 2019 a la Mostra d’Igualada

Espectacle de gran format per a titelles, que ocupa tot l’escenari, i que es parteix en ‘mil bocins’ per a conformar altres espais, per on passen uns quants personatges, manipulats pels tres titellaires de la companyia.

La sequera castiga un zona ja de per sí seca, esquarterada per la falta de pluja, o apenes viu un arbre sec. Una nena i la seva àvia, tenen una discussió, ja que la petita malbarata l’aigua. Aleshores, el seu cos s’esmicola i va buscant el seu lloc, en aquest paisatges trencat, trobant pel camí curiosos animals. A banda, emmig l’espectacle, assisitim aun seguit d’escenes d’ombres, darrera d’una pantalla gegantina, on es succeeixen tot d’escenes d’una família i una casa gran (pels que ho recordeu, una mena de Rue del 13 Percebe seriós) amb les angoixes de la mare amb els fills, els animlas (és una casa de camp)…

Finalment, els bocins de la neta es retroben i pot tornar amb l’àvia per a reconciliar-s’hi i mirar la manera de recuperar l’aigua perduda.

Espectacle de bona producció i manipulació ben treballada. Sense paraules, d’un ritme molt pausat. A mi particularment em va avorrir una mica (sobretot per la metàfora del cos esmicolat de la nena, no pas per l’escena d’ombres,molt interessant) però al públic infantil semblava agradar-li molt, ja que no es va sentir una mosca en tota la funció. I és que ‘Mil bocins’ compta entre les seves qualitats, una gran potència visual.