Marguerite Yourcenar (190-987) imagina que Adriano (interpretat per Lluís Homar) escriu una carta a Marc Aureli, el seu successor. Com aquell que deixa un llegat a l’hereu. L’autora helenista, com el mateix emperador romà (76-138) i recull les proeses i també, en certa manera, justifica els abusos. L’emperador decideix adoptar Antínoo (Álvar Nahuel) com ho farien els preceptes grecs, una relació que resultaria catàrtica i, alhora, traumàtica. Homar és aquest Adriano que, atemporal, recita aquesta memòria com si ho fes en un discurs de l’emperador televisiu. El primer actor (Terra baixa, L’art de la comèdia...) destil·la saviesa escènica amb les pauses per tenir capturat el públic amb el seu relat. També al Romea, Josep Maria Pou va ser Sòcrates, en el que deuria ser una poducció de Mérida Una altra eminència filosòfica que ha superat l’oblit dels temps. De fet, ja han voltat altres clàssics d’aquell festival com podria ser la Fedra de Lolita Flores, entre molts d’altres.

Entorn Adriano, potser reforçant més la soledat del Poder, hi deambulen assessors i tècnics que li procuren vestuari i caracterització (Clara Mingueza, Marc Domingo, Xavi Casan i Ricard Boyle), però que hi connecten poc. Puntualment, també es converteixen en víctimes d’un emperador bo, tingut per pacifista i bon estrateg, tot i les terribles campanyes a Jerusalem. La posada en escena de Beatriz Jaén sap donar-li un toc d’actualitat sense que es perdi la grandiositat del moment històric. I la presència, quasi servil, de l’equip que manté una professionalitat funcionarial. No entenen la gravetat del moment fins que ja és massa tard. Potser la relaxació amb Antínoo i els motius d’aquest per venjar-se de les infidelitats no queda tan clar com explicaven a la roda de premsa (suïcidar-se vindria ser com una mort vicària, que sempre penarà a l’agressor, fins i tot en el moment de retre comptes de la seva consciència). Que Nahuel utilitzi el moviment com la forma d’expressió és una troballa, tot i que practiqui una dansa més intuïtiva que depurada.