Andrés Lima aposta per la fisicalitat. En comptes de l’aire i de la verticalitat entre els mortals i les divinitats, la bruixeria que se li atribueix a Medea trasllada la posada en escena al món terrenal, ben horitzontal. La creació de l’univers dels déus apareix com els vímets des d’on es construeixen uns personatges, ben humans, d’una tragèdia que supera la raó. Per això, Medea és capaç de fer mal als seus propis fills només per venjar el seu germà i per ferir de mort el seu enamorat Jason. Tot i la dicció sentida d’Aitana Sánchez-Gijon (Medea), la mirada del personatge coincidiria amb les situacions de pares que utilitzen els fills com a arma per a negociar una separació fins a l’extrem, amb fest luctuosos que ben bé es poden trobar a les pàgines de successos dels diaris.

Andrés Lima es desplega en múltiples personatges, dins d el’escena. No hi ha cor; en tot cas, es dóna forma a través de les veus gravades del Coro de Jóvenes de Madrid. Hi ha moltes ombres, una voluntat notalbe i molt ben aconseguida de baixar al mite a la terra, enfangar-la per ensenyar que ella també diposa d’actituds tant imperfectes com humanes. Lima aposta per una posada en escena de violència insinuada (perquè es representen els crims a escena) com defensava la mirada del mite de Sèneca. Té aquella violència silenciada, intuïda, que ressona dins del cervell de cada espectador, com a “Hamelin” dels seus Animalario. Dolorosa però intensa referència.