Mecha show you

L’últim que penses és que una presentadora d’un show televisiu damunt de tacons, amb postissos als cabells, vestit i caminars de passarel·la, serà qui seurà a atonyinar amb una energia desbordant la bateria que forma part de l’escenografia. Com si d’un programa de preguntes en directe es tractés, Mecha s’ofereix a ajudar als telespectadors, i comença aleshores un delirant seguit de propostes que són més aviat despropòsits, gags a duo amb la seva ajudant Jimena, i improvitzacions amb el públic a partir de les preguntes que els hi llença “¿Qui necessita alguna cosa?”. Irreverent, transgredint amb els gestos o la paraula, rient-se de les convencions i les modes, un in crescendo d’energia, amb la veu i percussió, desfigurant-se ella, i amb ella el vestuari, l’escenografia, tot! Em va fascinar especialment el moment en què la pallassa aprofita el registre còmic per deixar anar veritats, com que està farta dels postissos, mentre es treu la “mecha” postissa dels cabells, i confessar que la vida a vegades fa mal, com quan creu que no ha ajudat a un suïcida que tenia a l’altra banda del fil telefònic, i plora per no haver arribat a temps. Entre el públic, una nena li diu el seu pare “sé que per dins està rient, eh?”. Anem bé, anem bé, el futur públic d’arts escèniques i d’arts de carrer, entén el codi clown i gaudeix del joc de mirades i de distanciament entre la realitat i la ficció. Això sí, avisa als seus pares perquè ells no pateixin, que sàpiguen que no pateix. La pallassa ens emmiralla, perquè Mecha ens mostra (“Mecha Show You”) i amb ella riem i plorem, d’ella i de nosaltres mateixos, i ens serveix de catarsi, com tota bona obra d’art.

Diu la cançó dels 80 del grup Coz que Las chicas son guerreras. Ara ells mateixes ja  s'armen amb una bateria i un programa late-show que no permet descans. Amb un humor ben engre, la clown se'n riu de la bellesa, de la moral, de la salut, dels programes d'autoajuda, de la situació laboral... Vaja, del mort i de quji el vetlla. Ho fa en un format de carrer que recorda molt al que s'utiltiza per a atraure públic i que posin cèntims a la gorra al final de la funció, en espais teatrals molt informals. Aquesta pallassa que mira de trencar amb tots els tòpics coincidiria molt amb l'Alba Sarraute de Mirant a Yukali i La diva (yo soy la otra), però amb barteria, en comptes de saxo, i sense acrobàcia. El seu guió és clar però està molt obert a integrar les respostes del públic; és desperta i voraç. Insaciable en el desgast físic, en portar l'acudit al límit (sense arribar a esgotar). I finalment amb una invitació a trencar amb tot que constata que les dones són guerrers i que ja no cal que ho canti un grup de pop dels 80. Elles ho demostren en viu i en directe (sobretotl si hi ha tota una claca de pallasses que no perden passada i que fan créixer més la rebeldia de Jimena Cavalleti. Que tremoli el patriarcat!