Mecanoscrit del segon origen és d’aquells llibres que han fet molta més carrera que el mateix autor, Manuel de Pedrolo, imaginava. Aparentment, és una novel·la de ciència-ficció, però, en realitat és un relat humanista que es va avançar diverses dècades a molts debats. Per això, avui, hi ha diàlegs com el del color de la pell, l’empoderament, la por a l’extinció de l’espècie que ressona actual mig segle després d’haver-ho escrit.  El que atrapa és la vitalitat d’aquests supervivents que la ficció permet que superin els tràngols més inimaginables amb prou facilitat. Però ensenyen que han estudiat, que han après i per això poden afrontar els reptes, a diferència d’arguments molt més infantils com Geronimo Stilton o la primera part de La historia interminable. Les contradiccions per ser feliç en un paratge devastat i mort per a la gran majoria (pares inclosos) dota d’humanitat tant l’Alba com el Dídac (interpretats per Gisela Guitart i Usu Tambadou).

El problema és que la posada en escena (amb una suggerent aportació de música en directe que esdevé adversari puntualment) narra més que emociona, la trama narrativa aclapara la vivència, quan la lectura de la novel·la permet empatitzar amb els personatges pels seu patiment, coratge i èxits.

L’espai escènic funciona perquè simula una mena d’edifici en runes que permet transformar-se en cova, biblioteca, masia o bosc. La versió de Marcel Clement (Jo sóc la fúria) respecta unes rèpliques dels actors, enrevessades, manté l’adjectivació original i algunes frases lúcides de Pedrolo (quan relaciona llibertat i viure, per exemple). Però costa molt veure la fragilitat de Dídac en un cos molt desenvolupat, que seria més fàcil resguardar-lo, com a mínim, fins al penúltim capítol. La gran dificultat del muntatge (pensada per a l’imprevisible públics d’institut) és que el quadre apareix amb una quarta paret molt distant: no es produeix la catarsi, l’emoció, la sensació de viure una aventura vital en aquell espai quasi agònic de La guerra dels mons d’Orson Welles.