Me encanta bailar pero se me da fatal

El Colectivo Dánzate juga a legitimar la dansa dels que trepitgen peus o tenen un ritme sincopat que no atén necessàriament a l'harmonia de la cançó. És una jugada divertida, aquesta d'honorar als que no saben ballar i de compartir, amb ells, la poca traça. No tots hem de ser ballarins professionals; però tothom pot sentir-se lliure movent-se com el cos li permeti, sense la censura del "què diran". D'entrada, el punt de partida és una troballa. El problema és que, a la plaça Major de Tàrrega (a diferència de Miss Mary o de Granotes al cel...) el públic ja venia amb la lliçó apresa. I ja ballava abans que apareguessin les dues intèrprets, com a monitores d'esplai o entrenadores d'aquagym en terreny de secà. Si el públic ja balla Coti x Coti dels The Tyets amb la satisfacció de botar i despendre's dels moviments convencionals de relació personal, ja és inadequada cap lliçó de res. Perquè cada intent per legitimar una manera de moure's (saludeu els peus, saludeu el cel) és innecessari; acaba coartant la llibertat de qui es mou com vol, ja d'entrada. Cert, Tàrrega és un espai molt predisposat a participar i, segurament seria molt diferent en altres municipis, però, cal vigilar que, amb la voluntat d'alliberar tota mena de moviments, se n'acabin imposant els de la coreografia , siguin estrafolaris o harmònics.