Mayumana és una companyia que es caracteritza per uns muntatges en què uns intèrprets sense personatge extreuen fins a l’últim ressò de cada part de l’escenografia. La il·luminació i la sonorització més insospitada permeten descobrir ritmes enèrgics o bé percebre el matís al cop d’una palma de la mà a una peixera. 

En aquest treball, han fet un tomb radicalment dramatúrgic. Perquè han bastit una mena de Romeo & Julieta, o West Side Story o Los Tarantos (que cadascú triï el seu perfil més pròxim) a partir de les cançons d’Estopa. ni més ni menys. I, si hi ha molt bones troballes (una balada desolada pot ser una preciosa cançó d’amor si es canta amb les dues veus dels personatges enamorats) debilita massa el llenguatge energètic i brutal original.

En la jugada, la força de Mayumana queda pautada per les claus d’un musical un punt ensucrat, sense massa opcions a mostrar els plecs contradictoris dels personatges. Tot és de blancs a negres. I amb un mestre de cerimònies heavy que, si s’arriba a mantenir el guió de Shakesperare, acabaria casant la parella d’amagat, bevent amb birres de litrona. Aquesta mena de narrador, de rima oportunista i còmica i un posat gòtic, té molt d’aire de la Gran Vía madrilenya que sona un pèl passat de frenada en aquest  teatre del Paral·lel.

Ara, hi ha bones troballes com l’aparició del cotxe abans era la barra del Bar Hermanos Jiménez. I els amants d¡Estopa frueixen amb ganes. Cantant i repicant tant com els hi demana l’escenari. Per moments, la guitarra pren i els tabas pren el protagonisne i navega de concert en directe a batucada sorollosa i rítmica. El format entén que cal insistir amb els temes bandera dels Estopa, adaptats per a l’ocasió i per això sinisteix tant en Por la raja de tu falda perquè tothom la canti, encara, a l’hora d’esmorzar. Potser un excés com aquell Do, Re mi, del Sonrisas y lágrimas.