Campi Qui Pugui s’ha guanyat una atenció especial per projectes preciosos i de notable impacte social amb espectacles com Camí a l’escola o La casa més petita. Difereixen molt del seu treball de carrer, molt més adreçat a l’entreteniment (Asteroid) o a l’animació més festiva (Rats). Ara, han estrenat un treball sobre la mort prematura de la mare. Expliquen en primera persona com va ser una infància d’un orfe que va haver d’afrontar-se a la mort com els seus germans grans, però amb la particularitat que aquests van amagar-li la veritat, amb la millor de les intencions. Matres reclama que les veritats, per dures i desagradables que siguin, s’han d’explicar directament, sense subterfugis. De fet, beu de la tesi de Les croquetes oblidades que Clàudia Cedó va escriure per a Les Bianchis.

Campi Qui Pugui repeteix amb una escenografia molt suggerent, que es va transformant per poder anar explicant la història que té molt de dramàtica, però també té moments molt còmics, per la relaciódel Jordi (el protagon ista) amb la padrina (amiga dels missals i usuària de les sabatilles per a castigar les malifetes) i la tieta (més tendre que un croissant de xocolata). La seva nuesa commou. Explicita potser excessivament cada nova malaltia de la mare (tenint en compte que la canalla d’avui entén molt més ràpidament la situació). En la seva recerca de llenguatges, combinen el treball de màscara amb el de titelles. És tendre i commou però la màscara demana més treball corporal i menys paraules per poder-la deixar expressar (André i Dorine). En canvi, el Jordi titella sí que transmetia la vida imprescindible per emocionar-se de la seva dolorosa circumstància.

Els tres mòduls es transformen en una escola, en un hospital o, és clar, en la llar de la família. Tot i que el mòdul del cotxe és molt enginyós, en realitat, fuig de la concepció escènica. Tot i que possiblement serveixi per reproduir fidelment allò que el protagonista recorda, també s’hagués pogut explicar a la llar perquè el que compta és com els germans grans procuren dissimular la mort de la mare, no pas en quin espai es va produir. El toc de familiaritat i de combinar emoció, anècdotes divertides i molta intimitat evoca a la trama familiar d’Ells i jo. Aquella sensació que els arbres et miren.