La companyia Marcel et ses drôles de femmes proposa una barreja explosiva. El seu exercici de trapezi minivolant elabora un guió dramatúrgic insòlit per vestir un exercici de destresa acrobàtica que s’atreveix a incloure-hi sorolloses i inesperades patacades d’alçada. La producció procura fer un apropament al retorn de Marcel Vidal als escenaris catalans, en què hi ha presentat treballs anteriors com Miss Dolly o Daral Shaga, o la codirecció de Sopa i el que el vent no s’emportà (Circ d’hivern 2020).

Des del quadre final de Hamlet a la conversa entre la lògica i la doble realitat (en realitat, una d’elles era només l’absurd). Elegància en el salt i, puntualment estudiades patacades en l’estructura i al matalàs. Intèrprets amb rèplica que incorporaven el català per fer més fluid el seu desvarieig insòlit. En aquest sentit, cal celebrar l’esforç de traduir alguns passatges al català (dles intèrprets franceses per fer més àgil la compensió al públic del Trapezi.

El problema de tanta purpurina és que no justifica prou les acrobàcies i que, fins i tot, les pot menystenir. La reflexió sobre la mort és necessària, però queda estranya pel marc cafre en el qual l’han pintat. No és el mateix Mort de Riure que Maiurta (i citem dos espectacles de la mateixa companyia expressament).