L’actriu Lara Díez Quintanilla, coneguda sobretot per les seves imitacions al programa televisiu Polònia, és també una sòlida dramaturga, amb obres com Herència abandonada (Premi Serra d’Or 2018), la trilogia El buit de la parcel·la oblidada (2019-2020), Eufòria (2021) i El sensespai (2022), a banda d’haver interpretat algunes peces seves –amb la companyia La Volcànica– i d’autores com Marta Aran (La noia de la làmpada, 2017), entre d’altres. Com a autora, mai no repeteix fórmula, i això l’honora. Sens dubte, la seva obra més personal de totes és aquesta Mary, escrita pràcticament en estat de possessió, tal com declara al pròleg de l’obra publicada (Edicions Sala Flyhard, 2024) –adquirible a la mateixa Sala Flyhard, que produeix l’espectacle i el programa fins al 20 de gener–.

Vocació autoficcional

El germen de l’obra va ser la minipeça que va escriure com a resposta a un encàrrec de la revista Entreacte, que des de 2018 té el costum d’incloure en cadascun dels seus números un breu text teatral –els recull el volum recopilatori Entreacte(s) (Editorial Comanegra / Institut del Teatre, 2024)–. En el moment en què li ho van demanar ella es trobava immersa en un acompanyament intensiu a la seva àvia, greument malalta, i va començar a escriure sobre els vincles familiars durant el temps suspès de l’espera. Després va tenir la necessitat de completar el procés i d’escriure una obra sencera.

A través del discurs de la Mary, personatge sublimat i aglutinador de la tríada àvia-mare-filla, l’autora repassa els “mites fundadors” de la família, anècdotes i paraules de la tribu transmeses com si fossin folklore o llegenda i que, en certa manera, només s’activen dins l’àmbit privat. Es tracta d’una operació d’escriptura semblant a la de Lessico famigliare (1963) de Natalia Ginzburg, reivindicat per Lara Díez com una de les seves fonts d’inspiració. En la figura polifònica d’aquesta Mary queda delegada la vocació autoficcional de l’autora, convertida en canal de la història de les seves ancestres. La genealogia de dones que traça l’obra permet reivindicar i repensar l’experiència de les generacions precedents. Es tracta d’un motiu propi de l’escriptura feminista, que trobem també en dramaturgues com Carla Rovira o Denise Duncan, entre d’altres.

Records que es transformen en llegenda

Lara Díez especula sobre la naturalesa dels records, que, fixats a còpia de repetició en determinades frases, gestos i petits detalls, es transformen en llegenda. Però, per damunt de tot, el que vol transmetre és la sensació de magma indiferenciat, “perquè hem estat tan confoses, / tan enganxades / i tan indiferenciades / que vols que qui ho llegeixi experimenti / la mateixa sensació” de “batiburrillo”. Aquesta unió a tres, feta d’afectes i complicitats insondables, s’amplia a cinc Maries –és el nom que comparteixen totes, incloses la Rosario i la tia Adela–, en una història sobre segones mares i vincles neta-àvia que es repliquen a través de les generacions, com baules que fan més forta la cadena de transmissió. Per acabar-ho d’arrodonir, l’actriu fa l’espectacle embarassada d’una nena que contribuirà a continuar la seqüència de “matrioxques infinites”.

Hi ha molta veritat en aquesta recreació, que genera altes dosis d’empatia, tendresa i reconeixement. Resulta enormement significativa la declaració inicial sobre la decisió de no utilitzar punts –li sembla que són arrogants, que tanquen sentit i ens posen davant l’abisme–, a fi de poder-se passejar lliurement per una biografia expandida. L’actriu-autora, amb un recollit d’època i serrell postís –tant el vestuari com l’escenografia van a càrrec de Lluna Albert–, parla rere una estructura fúcsia, esglaonada com un pastís de noces i feta de calaixos de secreter, que esdevé altar familiar a mesura que s’omple de figuretes i altres objectes per representar els personatges al·ludits. El personatge de la Mary explica fets d’infantesa i adolescència, anècdotes i rumors, l’idil·li sostingut amb el seu marit –malgrat el paper sempre una mica extern dels homes respecte del nucli familiar– i la seva condició de vídua, “una categoria trista i molt bonica a la vegada”.

La mitologia familiar, un lloc habitable

La Mary, que ha fet de la cura la seva forma d’estar en el món, viu a través de la filla i la neta, resa per elles i xiscla d’alegria quan els va bé. És una gran observadora, i la seva capacitat de captar l’essència o “el veritable fons” de les persones li permet elaborar “oracles” sobre amics, coneguts i saludats. En aquest sentit, resulta molt divertida la seva opinió-prejudici sobre la gent de la faràndula, que surten de nit “més estona / de la que han treballat” i mantenen relacions “obertes i poliesportives”. Cadascun dels cinc actes de l’obra consta d’un gruix de records –entre els quals hi ha “grans titulars” i “grans intimitats”– i d’un tram que al·ludeix als preparatius per a la mort o el comiat. Cal assenyalar la importància del metarelat en un discurs travessat pels conceptes feministes i els epítets glamurosos de la neta-autora, i on “sembla que tot està permès / perquè és una sublimació artística / del dolor per la meva pèrdua”.

Mary, comèdia tendra escrita en lleidatà –hi apareixen verbs com “toquinejar” i “paracontar”– amb empelts de castellà, rescata un entramat d’històries familiars i de vincles, a través d’un remolí de bromes internes, melodramàtics desaires, èmfasis i inflexions particulars –un llenguatge propi, en definitiva–, en un to que mai no incorre en el lacrimogen. Sovint el personatge, quan està a punt d’acabar un raonament, l’interromp per reprendre un fil anterior, delectant-nos així amb l’anticipació i el ritornello. La repetició –fixadora de l’estructura que garanteix el record– fa de la mitologia familiar un lloc habitable. El temps s’ha tornat circular, i la Mary ja ha entès que “la festa no s’acaba”, / simplement / canviarem de festa”.

Crítica publicada a El Nacional.cat el 2 de gener de 2025