Clàudia Cedó reprèn la maternitat, des de l’òptica d’Escenaris Especials. Si ja va impactar amb aquell preciós i dolorós Una gossa en un descampat, ara torna a furgar en aquella ferida amb Mare de sucre. En realitat, aborda un tema molt més complex. D’una valentia que ennuega. Perquè posa sobre la taula la discussió sobre els dret a decidir de les persones amb discapacitat funcional a ser mares.

El sistema actual protegeix el nadó i també les persones vulnerables. Ho fa des d’un paternalisme protector amb, segurament, la millor de les intencions. Però sense preocupar-se del que pensin les persones afectades. Davant del possible cas d’excessos (i Bombers és una prova d’aquesta indefensió) no es pot posar un tallafoc que possibiliti camins de construcció, de drets, de Vida. La mirada progre, efectivament, compromet la mare que potser no podrà assumir la responsabilitat sola, i també la societat que ja ha entès que no es poden amagar les persones amb disminució com es feia dècades enrere. No hi pot haver un “ells” i un “nosaltres” que els disgregui. Tot i que cal trobar mecanismes per garantir que cada pas de la vida de cadascú és responsable i pensat per a enfortir la xarxa de la societat.

L’egoisme és cosina de la por. I en una societat carregada de models excloents, els amants han de ser joves i respondre a uns cànons de bellesa que marginen a la majoria (Els guapos són els raros, canten els Manel). Clàudia Cedó creu amb l’empoderament del teatre, per a tothom. Per això, des de fa uns 15 anys desenvolupa el programa Escenaris especials. I amb una colla de persones amb risc d’exclussió social (el risc és que se’ls arraconi, diu la Chloe, amb un aplom que tomba) es qüestionen la vida. Com a dramaturga li ha aportat uns punts de vista insòlits (L’home sense veu, La desacceleració de les partícules, Et planto…) que ajuden a posar un mirall revelador al davant de la societat aparentment perfecta i orgullosa de la seva tolerància.

Per poder construir aquest muntatge (de dos anys de procès, per culpa de la pandèmia) el TNC ha hagut de consturir un lavabo adaptat per a actors. D’un teatre que es va construir el 1996. Això diu molt de com s’han de trencar fronteres. Cedó tria el tema que preocupen als seus usuaris, que a força de fer teatre i ballar i expressar-se a l’escenari s’atreveixen a fer tres setmanes de temporada a la Sala Tallers. Si Iván Morales va voler donar l’altaveu als joves dels marges (Heroïnes o res), Cedó escolta i escriu a partir del que preocupa als seus actors d’Escenaris Especials. Els quatre intèrprets que es converteixen en l’altaveu que reclama justícia en la pell de quatre personatges que viuen en una casa compartida (amb el tutelatge d’una fundació social) tenen el suport de Teresa Urroz (una mare que infantilitza la filla, sense adonar-se’n), i Maria Rodriguez (ja va mostrar la tendresa a Una gossa… ) i Ivan Benet que. Després del cameo de Cinema, ara s’hi implica fins al fons. La generositat de tota la companyia no estova el discurs compromés valent, arriscat del dret a la maternitat entre totes les persones sense exclussió. Un debat que la societat ha descoltar i afrontar amb maduresa i sense els paternalismes que simplifiquen i infantilitzen les opcions méscomplexes.