Espectacle de clown enèrgic amb música en directe. Cançons pròpies, gags absurds, cabaret… El caos del pallasso s’apropia de l’espectacle. Improvisació, divertir-se passi el que passi. El talent i la bogeria experta de Guillem Albà combinats amb l’habilitat instrumental dels sis músics de The All In Orchestra, sorprenentment hàbils amb qualsevol estil musical.
Guillem Albà és un xouman. Molt ben acompanyat per una orquestra versàtil (en fer adaptacions i fusions de cançons i també en fer el poca-solta amb total desvergonyiment) el personatge és capaç de vendre un sumbarí, vesitr-se de siren, repetir el número del faquir trepitjant patates fregides del mític Claret Papiol i, sobretot, establint una connexió innata amb l'espectador. Sense compassió de cap idioma (fent-ne gag del coix domini d'idiomes). No volem imaginar què passaria si la banda s'agermanés amb els The Guarry Men shjow, de cançons pornogràfiques i escatològiques a cappella.Aquesta presentació és estàtica i amb necessitat de pauses per fer canvis de vestuari. Sona molt similar al Always Drinking Marching Band. De fet, sembla que els mateixos components de la banda també hi coincideixen. Ara, però, el format, és d'envelat de festa major, però manté el ressò inconformista de cantar i cridar consignes ammb un altaveu. Pel que fa a la construcció d'aquesta mena d'antiheroi empàtic i simpàtic beu de la simplicitat però gest acurat dels seus primigenis Sketxofrènia i Flirt. Evidentment, la imatge poètica de Trau (aquell personatge que emmagatzemava temps i records gelosament) no correspon a aquesta festa desenfrenada. Però sí que hi combrega amb la cançó i ukelele final. Albà tot el que presenta ho fa acabat, per molt que sembli desmanegat. I darrere la voluntat de distreure i no gaire més, hi ha el desig d'un bufó silenciat: fer feliç la gent.obllidar-lo de els cabòries i mirar d'escampar grams de felicitat tenyit de confetti, poca-soltada i acituds irrefrenables.
