Rebe al rebés proposa un exercici de corda llisa (en dues estructures diferents) que es complementa amb la música en directe. De columna vertebral, hi ha una subtil trama sobre els sentiments de la canalla quan se’ls hi mor algú dels pares. Aquest terrabastall, aquest tsunami, és un trasbals arriba dessintonitzat. Expliquen persones que l’han vist diverses vegades, que el públic reacciona de forma molt diferent: des de prendre-s’ho com una comèdia (amb punts amargs) a un drama incommensurable (amb un humor incòmode).

Si el treball de corda és molt estètic, però permet poca identificació amb la proposta de la peça, la música acaba sent desordenada, d’anar afegint elements i pistes de so en un loop que tan aviat s’activa, com es desactiva sense una raó dramatúrgica que ho justifiqui. Si els tres elements, podrien tenir una profunditat i una plasticitat apropiada, la seva combinació ho aboca a una aleatorietat anímica quàntica: que va de l’emoció a l’ensopiment, de la broma fàcil a la incapacitat d’entendre com lliga tot plegat. El desordre, com la sobregesticulació expulsa el públic de la proposta artística. Llàstima.