La proposta de Maria Camila Sanjinés Encinales plarteja construir un mapa subjectiu. Spre el plànol d’Olot cadascú pot redistribuir la seva identitat. si el cos està format e un 70% per lìuquids, es pot deixar reastre (o imaginar-s’ho) a partir dels fluïds escampats en l’itinerar pel municipi. Escupir, plorar o trencar aigües són tres raons ben diferents que mullen el mapa de forma ben diversa. Però sempre des del cos cap a l’estat natural, l’exterior.

En aquesta consciència de la vida personal aquosa hi ha el rastre dels records, de les accions vitals quotidianes o bé transcendentals. El punt de trobada de l’acció, en un petit mirador en què el riu dringa alegre sota d’una capa espessa de verd (tot i una sequera amenaçadora a les conques internes de Catalunya) ens confirma que, malgrat tot, la vida continua. Que només cal revalorar cada passa). Per exemple, poc de positiu es pot treure de la pandèmia, si no és la revisió a la vulnerabilitat dels humans i, en l’àmbit d’espectacles, la propagació de les story walkers, una fórmula que aquest Mapa líquid utilitza perquè l’acció sigui individual i intransferible (com ara Que se la mengin els coloms o La noche sin tiempo).

Tothom s’endú el mapa a casa. És una acció íntima, una confessió oberta a traç de llapis i de pinzell.