Les Antonietes ha provat un cami nou. I no l’ha
encertada. El bon treball que poden arribar a construir la parella
Anabel Castán i Dani Arrébola (com ja van demosatrar a Si planeas, vengarte, cava dos tumbas) es perd en unes pauses que ho maten
tot, en una sobreactuació intermitent que impedeix que la petita trama
rodoli. Sí que funciona quan puntualment interpreten des d’un
realisme que commou i que contrasta amb el tòpic exagerat. El contrast de les situacions és fèrtil però, per
a això, caldra que l’histrionisme fos absolut, amb una coreografia
contínua (i no només el tret inicial), desproporcionada i s’anés
trencant amb la metateatralitat. El cinisme només ensenya mínimament la seva ràbia. 

Les Antonietes han volgut canviar de
registre. Tenen el dret a fer-ho. I és bo que es vulguin
desempallegar d’etiquetes. Però, per a això, han de tenir un text
més àgil, que aguanti millor la tensió i que vagi administrant
informació des del no text. La buidor esdevé un veritable desert
quan els personatges pateixen per tenir vida. És una llàstima
perquè els dos actors podrien aguantar perfectament una escena que
emulés, de debò, Qui té por de Virgínia Woolf? ( més enllà de
beure whisky pels descosits)… Sembla com si s’hagués dut a
escena un text no prou testat a la sala d’assaig, que va arribar
massa prim el dia de la lectura i que es confiava en que havia de
créixer massa en el procés d’assaig.  Li ha faltat temps. Caldrà seguir intentant-ho.