Júlia Irango es presenta segura i contundent amb un personatge pla i sense fissures. Com si fos una dona de les cavernes de fa milers d’anys, investiga l’entorn del seu cau (primer sembla a peu pla, després demostra que cal pujar-hi amb una escala de cordes). El seu vestuari recorda a les primeres pells per guarnir-se, tot i que està fet amb cabdells de fils industrials, amb restes reciclades. Generosa voldrà compartir el seu abric amb el públic i convidarà que vagi circulant per la platea en grada, sense una raó aparent més que la de divertir el personal. El posat, directe a públic, recorda aquella actitud punkie, quasi irreverent, d’Alba Sarraute a Mirando a Yukali.

Aquesta Mamarratxa attack acaba sent la trama d’una antiheroïna que canta al desencís. Potser, com a Foc i lloc de Fira Tàrrega, també és una altra exclosa de la comunitat que necessita recuperar la socialització, refer llaços que perpetuïn l’espècie. Hi ha una ambivalència de gènere que trenca les relacions convencionals, que ressona a les balades festives d’Elton John o a la copla del desamor. És només una possibilitat d’aquest ésser que, en realitat, plana bastant despreocupada arraulida en el seu llit aparentment molsut tot i que sona dur i pla quan s’hi deixa caure com si fos un niu de plomes. La protagonista es confessa amb un indubtable i paròdic Lo siento mi amor de Rocío Jurado.