Aquest recital
poètic pren el títol d’un crit anònim al que Ovidi Montllor va posar música i convertí
en bandera. Surto d’aquest singular espectacle amb l’emoció desfermada per un
allau d’imatges que, de ben segur, trigaran molt a esborrar-se. Són imatges que
he anat construint a mesura que la poderosa veu de Lali Barenys -amb la seva extraordinària dicció-, el cant
profund i càlid de Namina y la música de Carles Beltran arribaven a les oïdes.
La paraula ben dita i ben acompanyada per la música han esdevingut una injecció
brutal per despertar unes connexions adormides que m’han fet viatjar en el
temps i l’espai, de guerra en guerra, d’horror en horror; però també de la
tendresa a l’absurd i del valor a la humilitat. He cregut, com mai, en la força
de la paraula; l’he vista actuar avui en mi com a desencadenant d’unes imatges
tan clares i nítides que em semblaven poder-les tocar. He visitat Flix en plena
Batalla de l’Ebre i he fugit d’allí amb l’àvia de la Lali i cinc dels seus
fills. Sense adonar-me, he arribat a una altra riba de la Mediterrània i he
continuat acompanyant la mare que fugia amb els seus cinc fills. Tan és si
era a Síria, Bòsnia o el Líban. El prodigi narratiu és obra de Iolanda Barenys,
convertint una dura història familiar en un crit universal. Amb un text de la
mateixa autora arrenca i culmina l’espectacle, amb unes Arrels que com aquell huracà
de Silvio Rodríguez, s’enduran la lletjor. Hi ha cançons de Silvio Rodríguez, de
Boris Vian, de Manel i de Bob Dylan, poemes de Rimbaud, de Joan Oliver i de
Vicent Andrés Estellés; també d’altres poetes i narradors que semblen haver
escrit les seves peces just per a Maleïdes les guerres de tant bé com encaixen
en aquest tràgic mosaic. Un mosaic de textos convertit en un espectacle essencial
que commou profundament amb la seva aparent senzillesa. Tan de bo aquest
espectacle tingui un llarg recorregut perquè, en algun recó del món, hi ha una
dona lligada a un arbre i cal que tothom conegui el que d’ella n’ha escrit Laura Freijo.