Mahmud y no solo Mahmud

El projecte "Mahmud y no solo Mahmud" de la companyia madrilenya Puntocero Company, reuneix artistes de circ de diferents indrets del planeta, principalment africans. Un projecte que vol visibilitzar les dificultats dels éssers humans a la recerca d’un món millor, que somnien trobar a Europa un paradís, que sovint no troben. I que per arribar-hi, passen per un infern inhumà. A partir del llibre Partir para contar, de Mahmud Traoré y Bruno le Dantec i la dramatúrgia de Silvia Albert Sopale es configura una posada en escena que, per mi, no amalgama prou circ i text. És un exercici que no lliga. La història (excés de text) no flueix entre les acrobàcies (molt ben executades) Com a projecte social, és molt interessant, però potser com a resultat escènic, per a mi, no acaba de funcionar.

És indubtable que el tema de Mahmud y no solo Mahmud necessita més presència als escenaris. Cal democratitzar l'escena i introduir temes incòmodes per a la classe benestant que va al teatre. Peces com Meta O 14.4 fan retrats precisos, l'un comparant l'aventura de David Meca amb la por dels immigrants en pastera; l'altre, fent una cronologia representada amb un joc escènic des del testimoni. La proposta que ara parlem té mal integrat el circ (salts mortals com a comiat dels personatges, algun escadusser exercici de funambulisme sobre un mecanotub). En canvi, Amal de La Baldufa aconsegueix traçar una narració amb l'acollida als migrants de teló de fons amb una acrobàcia continua circense. La narració és honesta, clara i pedagògica. S'explica en primera persona identificant-se amb els pensaments i pors del testimoni real. Potser pateix més quan prova de dialogar amb els altres. La mirada és massa maniquea (de blancs i negres, sense gamma de grisos), i això és un risc per a la dramatúrgia perquè deixa de formular preguntes i, en canvi, escampa de prejudicis amb les seves respostes: Per a commoure l'espectador i procurar que es mobilitzi per a una causa, abans cal que hi empatitzi. Quan la narració arrenca dels països colonials i desemboca en Ayuso, provoca una vergonya llunyana perquè ningú s'hi identifica com a esclavista. Per fer una paròdia (que pot divertir, sí) cal abans haver-se rigut de les contradiccions d'un mateix. Mos maiorum, per exemple, amb el seu document de verbatim permetia explotar totes les contradiccions i sentir-se part de les víctimes i també dels que només observen o, fins i tot, arraconen els nouvinguts. L'obra passa lenta, sense connexió amb el públic, tot i que, molt probablement hi coincidia la militància. Prova d'això, és que, després d'una funció freda, distant, bona part del públic s'aixequés per celebrar amb encesos aplaudiments. No aplaudien la forma, sí que s'hagués aconseguit formar una companyia amb intèrprets amb antecedents africans, rescatant-los de països d'arreu d'Europa.