The Mamzelles s’ha arriscat i se n’ha sortit prou bé, d’entrada. Ha construït un thriller sanguinari, amb punts divertidament gore, inspirant-se amb els pocs escrúpols d ela màfia per parlar de la sensació que tenen de filles de família ocidental. Segurament, la seva reivindicació a ser dones (fent esclatar com grans de pus els micromasclismes, un a un) ha quedat més en el paper que en l’escena. Però, coneixent l’evolució de les seves obres, és facil que vagi quallant del paper a l’escena. Dóna molt bon resultat construir un quadre patèticament pel·liculero de quatre germanes la nit d’abans de casa la petita de totes, la Flora. Esperen el pare, el patriarca, que no ve. Les divisions entre elles apareixen i desapareixen, sempre en funció de si hi ha un conflicte comú major: com han de fer per superar la buidor del pare. Mica en mica, en aquesta nit d’insomni, s’adonaran que l’amor del pare era fals, que  l’ànsia de poder era més fort que l’amor a les filles. L’amor no es compra amb champagne francès.

El treball de The Mamzelles és molt valent. Perquè parteix d’un text que elles mateixes han escrit (com ja van fer a F.A.M.Y.L.I.A.) però aquest cop també hi actuen. A més, hi han introduït un element de farsa, de distanciament que els permeti fer un retrat més cru, més radical de la seva mirada a la família, novament. L’espai, el moviment, l’atrezzo han guanyat molt pes sense que treguin l’atenció de la trama. Certament, els personatges expliquen encara poquet el què uneix aquestes teòrioques filles d ela màfia d’una altra família “convencional”. Potser en els seus “nobrindis” és quan s’esplaien més… però es detecta que hii ha molta més bilis a expulsar en el text projectat final. La situació tensa arriba molt bé al públic que, tot i axí no arriba a empatitzar, a commoure’s amb la debilitat d’aquests personatges que es creien inviolables. És un notable treballl, que respon bé al risc d’invertigació de la Beca DespertaLAB i que, si a l’Aixample,provoca una rialla negra, pot despertar uns ressorts  molt més punyents quan facin la seva estada a Mèxic (en què la violència no és capítol de sèrie, si no crònica diària pels carrers de tot l’Estat).