Imagineu-vos que, en un moment d’ensopiment o distracció, agafeu un boli i comenceu a guixar un ful: les formes arrodonides es van trencant desplaçant fins a muntar una mena de dibuix tridimensional, que alterna tot tipus de figures geomètriques i que permet intuir una intenció anímica o espiritual d’entre els espais en buit que hi ha construït. Ara, imagineu-vos que, alçat el teló apareix una mena de llepades de dunes en la foscor i que sembla que la primera ballarina camini per les rampes fins dalt d’un dels turons. Però en realitat, és un joc òptic perquè la ballarina no es mou de terra i les dunes són, en realitat un papir en el·lipsi que es va desenrotllant cap a la pinta del teatre, ben amunt. Així és Made of Space, de Guy Nader i Maria Campos. Com si el garbuix espontani primer, i reelaborat durant una estona després, agafés cos i volada: és un preciós i absorbent gargot desplaçat a l’aire. Al treball de concentració i repetició (sempre variada) se li suma el treball de dos músics en directe que donen presència a l’espai sonor (també hi ha altres sons de fons, com les onades del mar, per exemple).

Maria Campos i Guy Nader formen un duet que treballen les formes fins a l’extrem. I que la reflexió sobre un pèndol (Time takes the time time takes ) o un espiral (Set of sets) acaben sent uns evocadors passatges de moviment coral. Amb un imprescindible desgast físic sumen al moviment i la intenció de perseguir l’elegància, llençaments acrobàtics i verticals que es podrien vincular més amb el circ que amb la dansa. El joc i la sorpresa ja es descrivia en aquell incipent Tarannà. O arrossegaments de cossos que evoquen a un teatre físic molt brusc (La dona del sac o Fenomen). Són puntes de llança de les seves indagacions que busquen una certa contemplació espiritual (com els de Humanhood: Torus, per exemple) i una plasticitat preciosa, que només es pot construir amb la complicitat d’un equip generós, molt conjuntat i que entén la dansa amb uns paràmetres molt concrets.