Madame Lumière té un aire de somni, de com una criatura pot viatjar per sobre de les teulades amb la seva nina, només impulsada pel vent que recull un paraigua obert (i lluminós com una constel·lació). La cançó, com el ritme pausat dels músics que van voltant pel perímetre on hi ha la canalla més menuda, insufla un nou alè a aquest quadre de mitja llum, amb una mena de carretó que aporta situacions fantàstiques, màgiques, captivadores. La roba de fil és més aviat austera, però aporta l’autenticitat dels baguls de casa els avis, de les rampoines de les golfes, de regust de diumenge a la tarda.

Els estímuls de La menuda (aquesta setmana s’ha anunciat que preparen un díptic amb el clown Pere Hosta com a còmplice futur) no necessiten que el bateig teatral tingui elements a fer donar o a palpar. Només puntualment passen uns llums amb uns penjolls que inciten a experimentar què passa quan es mou el pèndol que hi penja. Hi ha una estètica que recorda a la de Juguem (de Ninnus), o a la de 30 elefants sota un paraigua (De La petita Malumaluga).

El públic de la primera infància comença a tenir una notable presència en les programacions teatrals, amb una ràtio intèrpret/ espectador molt elevada, a causa de la participació de músics en directe i als mínims aforaments per aconseguir una proximitat imprescindible. No hi ha relat (aquí s’esbossa un possible fil). El que impera és l’experiència, poder disposar d’eines que estimulin els sentits de la vista i l’oïda però també del tacte i de l’olfactiu.

El repertori té una varietat musical i sobretot una notable solvència vocal, gràcies a la participació de l’Aina Sànchez (que enguany compatibilitza bolos amb les Sicalíptiques de Le Croupier, dos universos que estan a les antípodes però que necessiten una veu solvent per a ajustar l’escena, sigui conte de bressol, o denúncia i tonada picant).