“Ahir vaig somiar que tornava a Manderley”. Així , amb aquestes paraules
en off que s’escoltaven mentre a la pantalla es projectaven les imatges de la
gran mansió de Manderley en ruïnes , començava la mítica pel·lícula d’Alfred
Hitchcock “Rebecca”. I amb aquestes paraules podria també començar el notable
muntatge del “Macbeth” de Verdi amb què Christof Loy obra la temporada del Gran
Teatre del Liceu, si tenim en compte que el castell ubicat a la localitat
escocesa d’Inverness en el qual resideix el temible matrimoni Macbeth, ha estat
aquest cop dissenyat seguint de ben a prop la imatge d’aquell Manderley
cinematogràfic. Loy no solsament ha volgut que la gran escalinata i el gran
saló que conformen l’escenografia del seu espectacle evoquin aquells altres
pels quals es passejava la senyora Danvers, la no menys temible majordoma de
“Rebecca”: ha volgut també que tot el seu muntatge tingui l’aspecte d’una
pel·lícula filmada  en un blanc i negre
tan estricte que aquí fins i tot la sang que fan vessar els Macbeth és més
negra que el carbó. I si sempre s’ha dit que el cinema és una fàbrica de
somnis, no és menys cert que també pot ser una fàbrica de malsons. Loy ha
volgut alhora remarcar aquesta aspecte tenebrosament oníric, dins d’una
proposta escènica que , d’altra banda, està dominada  per una sobrietat només puntualment trencada
per la irrupció de l’excés . I és que quan tens també a l’escenari un grapat de
bruixes bigotudes ben disposades a muntar aquelarres  mentre llencen ambigües prediccions amb
trampa que contenen alhora la promesa de l’èxit i l’anunci del seu fracàs, a la
força cal posar-se excessiu per moments. No cal ni dir que el parany en el qual
cauen els Macbeth tant a l’obra de Shakespeare com a l’òpera de Verdi ( d’altra
banda, el parany en el qual caiem sovint tots nosaltres) és el de no escoltar
altra cosa que allò que volen escoltar sense fixar-se en el subtext . Si et
diuen que d’aquí no res seràs tot un rei i tota una reina i veus que aquestes
bruixes l’han encertada de ple pel que fa a les seves prediccions anteriors,
prefereixes no fixar-te massa en la lletra petita, i dir-te a tu mateix que ja
trobaràs la forma de saltar-te la quan faci al cas. De fet, els Macbeth estan
tan disposats a creure en aquest destí gloriós , que fins i tot estan disposats
a creure que les prediccions són tan immutables que justifiquen els seus actes
sense caure en el perill de la culpabilitat : el que ha de passar ha de passar,
i encara que ells actuïn per tal que passi no tenen perquè sentir-se culpables
de res. Això, fins que es troben carregant sobre les esquenes una càrrega de
culpa insostenible que només pot portar a la bogeria i a la mort.

Loy – que malgrat els encerts de la seva
producció, es troba aquí una mica lluny de la creativitat i originalitat
demostrada a “El rapte en el serrall”, “ Il turco in Italia” o “Arabella”, les
seves tres visites anteriors al Liceu- fa que l’escenari s’ompli sovint amb els
fantasmes, les fantasies i les pors projectades per un Macbeth cada cop més
conscient de la irrealitat cap a la qual l’han conduït els seus actes , i cada
cop més enganxat a un nihilisme sense sortida. Tal com suggereix  el director, a l’òpera de Verdi el personatge
no acaba d’agafar plena consciència de si mateix fins que mor la seva Lady. I
donant-li la raó al director, tampoc el tenor Ludovic Tézier acaba de fer-se
del tot seu a Macbeth, fins aquest últim tram de l’obra en la qual ha
desaparegut ja d’escena aquesta Lady Macbeth defensada per la soprano Martina
Serafin amb bones formes dramàtiques, i una interpretació vocal més correcte
que veritablement colpidora.

En qualsevol cas, quan arriba el final
d’aquest muntatge en el qual el cor del Liceu es llueix ben a gust, ens queda
clar que sense perdre mai la seva alta qualitat global,  a la proposta de Roy les idees potents ( com
ara, la irrupció a l’escenari  i ficats
dins de cinc urnes transparents  dels
cinc descendents de Banco que venen a posar fi definitiu a les ambicions de
Macbeth) s’alternen amb aquells altres fragments menys rutilants als quals se’ls  hi pots retreure una certa manca d’intensitat; com si per moments, la tonalitat gris s’imposés una mica al dramatisme del blanc i negre de la resta. I  ens queda també del tot clar que , tal i com
diu Loy, si Verdi va començar la seva obra introduint unes notes corresponents  a l’escena de la bogeria de la Lady que arriba
molt més tard , és perquè va voler marcar des del principi el malson sense
sortida cap al qual s’estan adreçant els Macbeth des del primer moment de
l’obra. Al cap i a la fi, el veritable perill de les bruixes , consisteix en
donar-li veu als seus desitjos més arrelats.