Els espectacles d’¡el clown Guillem Albà tenen dues cares. La festiva (Jaleiu, Marabunta) i la íntima (Trau, Pluja. o la codirecció de Canto jo i la muntanya balla). Com a CALMA!, ara juga amb el disc, i la seva cara A i cara B. Ell segueix sent el clown capaç de fer cantar un poliesportiu municipal i d’emocionar-se veient com sura una closca de nou. Ma solitud té una durada de 25 minuts. Sap greu perquè hi ha moltes vides que queden esbossades i que no se’ls hi dóna prou continuïtat.

Ma solitud remet als titellaires de carretera. De dur posat tot a sobre i transmetre poesia i joc amb el mínim. Bon exemple és la peripècia amb la desaparició d’una mà en la màniga de la bata ampla. Li cauen com si fossin ungles. Semblen inesgotables com aquelles aparicions de telèfons mòbils de totes les butxaques de CALMA!. Fa un preciós homenatge al titella de guant dels de l’Estaquirot Teatre (els seus pares estan a punt de complear la trajectòria d’aquyest grup de 50 ays de carretera) amb un personatge amb qui s’hi barallarà, sense castellet convertint l’actor en l’antagónic d’una coreografia de cops de titelles de catxiporra. La poesia més aèrea arriba al final amb els titelles de dit que tenen la capacitat de volar quan es desprenen les extremitats del seu cos. Màgia, somriures càlids, surrealisme del titella que procura escapar-se després d’haver assassinat el seu manipulador… Albà demostra que es mou bé en totes les dimensions. Aquest treball és de proximitat i de tres passes diaris. Una oportunitat de tenir a tocar un showman que no vol ofegar la seva sensibilitat amb la seva capacitat d’atrapar grans audiències. Promet una vida llarga. Estiguin atents a quan la programin en espais propicis.