Aquest Festival IF, dramatúrgies de l’objecte, sembla reivindicar ser fill del Neo i, encara abans, del Festival de titelles i Teatre visual, que es feia biennalment a l’Institut del teatre. Sigui dit de pas. Perquè el treball amb els dos projectors i amb un so que li dóna una tercera dimensió es converteix en un diàleg a partir de l’obstaculització del joc de la llum. O de trobar-hi fórmules per a desenfocar-la o acolorir-la. És una peça que busca i troba noves formes de projecció. Des d’uns filtres opacs (potser l’únic objecte que coincideix amb el subtítol del festival). 

Estirats a terra, les projecsions evoquen al firmament i a les pluges d’estrelles d’estiu. Amb la certesa que serà molt més fàcil trobar aquesta pluja dins del pati interior del Santa Mònica que en un paratge ben fosc de les muntanyes. És un dispositiu que juga però que no prova de captivar emocions, ni revelar cap dramatúrgia ni personatge. L’abstracció pura que s’endinsa en les percepcions de cada subjecte i, des de la diferent concepció i sensiblitat modula, potser, unes reflexions diferents. Quan l’element a observar és tant obert, és imprescindible el punt de vista de l’espectador, per tenyir-lo d’una motivació concreta. I així es construeix un públic actiu i subjectiu alhora. Però aixo no treu que hi hagi una mínima voluntat  d’evolusió, més enllà del desplegament de tècnics suggerents que juguen amb dos canons de llum, en paral·lel.