Espectacle basat en la vida i obra de Francesco Andreini,
actor teatral, fill de militars i amb una joventut accidentada, que
entrà a la companyia ‘I Gelosi’ de Commedia dell’Arte incorporant el
personatge del Capitano, militar com ell, fins a assumir-ne la direcció.
Des d’aquest moment, en les darreries del segle XVI fins que es retirà,
el 1604, a causa de la mort de la seva dona Isabella,
la companyia va ser molt coneguda i requerida per la noblesa de
diverses corts entre Itàlia i Polònia, passant per França, Alemanya i
Anglaterra. Va escriure durant els anys de gira el llibre ‘Le Bravure di
Capitano Spavento’, que finalment s’edità entre el 1607 i 1614. Tingué
una gran influència en tot aquell segle i el següent, en l’art teatral
europeu, sent força imitat i plagiat, segons es miri.

Felipe
Cabezas, actor i director xilè establert a Barcelona (juntament amb
Isabella Pintani, condueix des de fa uns anys la Sala Fènix del carrer
Riereta), va muntar aquesta peça autobiogràfica d’Andreini amb els
elements de la seva formació en la mateixa Commedia dell’Arte, la
màscara i el teatre orgànic de Lecoq. Amb ella va inaugurar-se la Fènix,
i ha fet temporada diversos cops des d’aleshores, fent gira i estant,
per exemple, també al Maldà barceloní.

El mateix Andreini,
incorporat per Cabezas, ens explica de vell la seva vida i carrera, on
la Isabella té un paper central i hegemònic, per la seva bellesa,
personalitat i en ser també companya a la companyia artística i en la
vida. Un monòleg que transita per la malenconia d’allò que va ser i es
va perdre -els anys d’amor i èxits teatrals-, la comèdia del personatge
del Capitano, les anècdotes dels comediants sempre de gira, i el
terrible drama que posà fin a la seva carrera: la mort d’Isabella en el part del seu primer fill.

Una
sòlida interpretació, en la quals cal destacar poderosament els moments
en què Cabezas incorpora al Capitano darrera la seva màscara, de forma
brillant i energètica, o el diàleg entre les màscares, amb un ritme
endimoniat que contrasta amb els moments en què incorpora el vell,
abandonat, pobre i demanant una ajuda al vell conegut noble.

El
contrast és tan gran i aconseguit, especialment quan passem del Capitano
a Andreini, que potser baixa un pèl massa, sent com s’ha triat un tempo
pausat, baixant força el volum de la veu, i deixant uns espais i
silencis potser massa llargs (tot i que mai excessius), fent-nos enyorar
la diversió del personatge, enfront la realitat de la persona.

Amb
tot, un espectacle força memorable, molt recomanable per a tots els
públics a partir dels 12-14 anys, i molt especialment per als
interessats i/o fans de la Commedia dell’Arte,
que esperem que faci temporada en algun moment, però que anualment
tindrà, com a mínim, el seu espai en el dia mundial d’aquesta forma teatral
tan popular a l’Europa del Renaixement, que allargà la seva estela fins
al segle XIX… i els nostres dies.