L’Horta Teatre està d’aniversari rodó. En fa 50, com els de Dagoll Dagom que, precisament, demà pleguen veles definitivament a l’escenari. La companyia valenciana, que ha tancat el cicle del Poliorama en suport als artistes damnificats per la Dana, s’ha expandit amb diferents corrents, com ara una sala de teatre (que han reobert com han pogut després de la dana) i una companyia de teatre familiar que volta per l’estat espanyol i que sovinteja també Catalunya. L’últim ball és una peça que fluctua des de la comèdia més patètica a instants d’una tendra nostàlgia. Carles Alberola (ànima d’Albena Teatre que va obrir el cicle amb Waterloo) ha escrit aquest text que també l’interpreta al costat del seu company d’escena Alfred Picó). Els dos intèrprets es representen a sí mateixos en una mena de residència de Forever young. Mentre que l’entusiasta creu que es pot refundar el seu duet còmic Lino i Morgan (una mena de xous com l’alt i el gros amb un deix ibèric inequívoc per la referència a Lina Morgan), el més cremat procura desanimar-lo, fart de trobar-se penjat al camerino. El duet, que havien anat sobrevivint en gales més aviat discretes, acabaria trencant-se en una actuació a L’Almunia de Doña Godina, per una raó que no es pot desvetllar.

L’últim ball juga amb les bromes enginyoses i un punt petardes de Carles Alberola (el seu personatge, excèntric, i amb un moviment de braços, com si fossin veritables trompes d’elefant al riu banyant-se). El seu antagònic, molt més arraconat per la limitació dels seus moviments i per una separació forçosa dolorosa, hi posa la part més amarga. La trobada flueix en una tendresa ancorada en un punt de nostàlgia pel record. El problema és que aquesta dualitat es deixa amorosir per un temps passat, per una joventut consumida. La imatge que projecten té aquella foto d’antiarnes, que és adequat perquè no es faci malbé la roba, però que se sap en temps de reserva.

Certament, hi ha poca visita de les companyies catalanes i balears al Principat (per la falta de sales a acollir tantes produccions d’arreu). Fa uns mesos, va ser Xavi Castillo, de Pot de Plom ( també amb tres dècades de trajectòria) que va sorprendre amb el seu humor  absolutament desfasat i crític amb els partits de dretes al Versus Glòries: La Bíblia. Allà mateix relatava com, a conseqüència de la Dana, ho havia perdut tot, menys l’escenografia que s’havia quedat dins de la camioneta. La seva teatralitat trencant la quarta paret (i amb un tanga que avergonyeix els seus fills adolescents!) té una frescor exagerada, quasi excessiva. El Pont flotant (Exercicis d’amor, Jo de major vull ser Fermí Jiménez, Acampada) havia tingut puntual presència entre la Sala Beckett i el Tantarantana, però se’ls hi ha perdut la pista com a Juli Disla (La gent), per exemple, que representen una nova fornada valenciana. De Palma, en canvi, arriben propostes molt és fresques amb aportacions com les de Miquel Mas Fiol (Càndid, Les penes del jove Werther, Els miserables) o bé Toni Gomila i Produccions de Ferro (Acorar, Rostoll cremat), entre d’altres. En circ, Hotel Iocandi (Peix) transmet molt bé aquesta sensació de teatre digerit insular calmat.