¿Si el nom del poeta pastisser J. V. Foix es pot pronunciar a la francesa macarrònica: “Jota, Uve, Fuà”, per què no es pot alterar també un dels seus versos més coneguts? ¿És cert, com afirma el poeta de Sarrià, que és quan es dorm que s’hi veu tot clar? ¿No pot ser que quan es dorm és precisament quan tot es veu menys clar?

Tots aquests interrogants vénen a tomb després de veure l’espaterrant comèdia amanida amb una bona olla barrejada de fregolisme que l’autor i director Jordi Oriol ha titulat «L’últim àtom» —que també sona com “ultimàtum”— i que té la sort d’haver tornat als escenaris una actriu fins ara desconeguda i allunyada del teatre català com és Lara Segur, que ningú no ha de confondre amb la coneguda Clara Segura.

«L’últim àtom» és un espectacle tan singular i ric de contingut com esperpèntic i clownesc, farcit d’una intel·ligència clarivident i divertidíssima, que s’empara en la teoria de la física quàntica —que no pateixin els que no saben un borrall de la física— i que juga amb el mite experimental del gat d’Schrödinger de fa gairebé cent anys i amb la tragèdia de fa 2.500 anys d’Èdip de Sòfocles —tant en cartellera teatral aquesta temporada— i que protagonitza el primer musical de la història de nom, com es veu, originalíssim: «Èdip, el musical».

Hi ha un matrimoni universitari, ell físic, i ella lingüista. Hi ha un parell de pissarres de les antigues, de guix i pols. Hi ha un escenari de caixa negra que permet unes enginyoses projeccions de grafit de guix blanc que van processant cadascuna de les accions de «L’últim àtom», vint-i-una si no em descompto, i que van des del principi de la incertesa al principi de l’observació.

D’entrada, per l’attrezzo, es podria dir que físic i lingüista semblen dues figures del túnel del temps recuperades del fons emèrit de l’antiga Universitat de Barcelona —veïna del Teatre Goya— institució que precisament compleix 575 anys des de la seva fundació. Les pissarres, els guixos, l’entusiasme de les seves teories —de la física i del llenguatge— són d’un temps i d’un país que ja no és el nostre, com volia en Raimon. Però la parella doctoral és també, o era, parella de fet, ara separada, amb una filla en comú desapareguda des de fa deu anys, quan en tenia setze.

Tot aquest poti poti argumental acaba creant una història d’històries que, amb tocs d’absurditat, aconsegueix fins i tot tenir una bona conclusió de cap i peus. Esclar que, només començar, el presumpte regidor de l’espectacle —l’actor Rubèn Ametllé— ha d’acabar traient la cara i justificant l’absència d’una actriu que l’obligarà a ell a llegir o interpretar, com pugui, les seves rèpliques.

Esclar que cadascun dels intèrprets passa de ser un personatge a un altre i es crea una relació d’empatia entre l’actor o l’actriu i els seus personatges sense que es pretengui aclarir mai qui és qui. La mare ja gran, en cadira de rodes, pot ser el mossèn de la parròquia, i el militar manc pot ser el detectiu amic del físic o potser també l’amant de la lingüista.

I així, embolica que embolicaràs la troca, entre números fugaços musicals de Carles Pedragosa i Carme Milán —alguns ressonen subtilment a «Sweeney Todd» i d’altres a «Mar i cel» com si Sondheim i Guinovart fossin el gat de la gàbia d’Schrödinger—, i entre escenes d’autèntica pista de circ, es ret homenatge pòstum no només a la presumpta filla de ficció desapareuda de la parella —l’hi diuen Eva— sinó també a Sòfocles, a Èdip, a la lingüista Carme Junyent, al físic Erwin Schrödinger i a un estol de difunts en tombes de guix com si fos una de les illes del cementiri de Montjuïc.

Genials algunes de les escenes sobre les altres: la de la partida del frontó, entre els actors Joan Carreras i Carles Pedragosa; la de l’enterrament, amb tota la troupe en el seu millor moment; la de les teories de pissarra amb moments de discurs intel·lectual que juguen amb la llengua al límit amb una excel·lent actriu Mia Esteve fent-li d’espàrring el mateix Joan Carreras; les intervencions de l’actriu Carme Milán —ara la filla, ara una assistenta geriàtrica, ara una responsable de protecció civil…—, alternant el català oriental amb el balear; el polifacètic actor i músic Carles Pedragosa, militar sense braç, que es posa a prova quan ha de fer doblet simultani entre l’uniformat i el civil darrere només de la protecció d’una pissara; i la nouvinguda actriu Lara Segur, la mare gran amb demència o potser el mossèn de parròquia afeccionat al teatre —dos personatges en un que a vegades tenen un deix a no sé qui de les olives, però potser només és una impressió de nostàlgia telenovel·lística i de tenir el cor tocat per la ciutat.

Entremig, joc de llengua, el famós Cecopi de trista memòria després dels tràgics aiguats del País Valencià; la confluència del topònim de l’Amazònia amb la doble sil·laba Ma-zón pel mig; el record de la mascareta pandèmica que provoca escenes esbojarrades d’humor i la roda de premsa del militar amb el càrrec de protecció civil d’uniforme i el físic responsable sanitari de bata blanca que té aires de confinament sisplau per força.

I tot en clau d’incertesa quàntica en un món on el que ara és blanc després pot ser negre: l’apocalipsi que torna i que treu el seu millor rendiment des de l’amenaça i la por predicada des de la trona. Incertesa escènica de màxima genialitat i brillantor que es tanca amb una pluja d’efectes que no desvelaré mentre el taüt de rigor busca a cegues la tomba oberta perquè, malgrat que l’àtom sigui l’últim, això no vol dir que sigui l’ultimàtum.