Mike Bartlett escriu una comèdia de tresillo: Ajuda a veure com evoluciona la relació (intermitent) entre Kenneth (David Selvas) i Sandra (Laia Marull). Dels fumats anys 60 hippies a l’acomodada jubilació, 50 anys després. Els seus fills, Rosie (Clara de Ramon) i Jamie (Marc Bosch, que també interpreta el paper de Henry, el germà poruc de Kenneth) no sembla que puguin tenir aquesta progressió. La peça roda sola amb una traducció molt eficaç que permet un diàleg picat amb unes rèpliques tant divertides com punyents. De fons, un debat intergenercional sobre la progressió de la classe mitjana en els anys del domini del petroli i les privatitzacions i la responsabilitat en l’educació: Que els fills hagin tingut tot al seu abast no ha estat signe de cap triomf ni professional ni personal. La frustració dels fills es destil·la de dues maneres: renunciant a la maduresa i convertint-se en un fill menor per sempre més, o bé, en una rebel·lió de saló, d’exposar drets i justícia i sortir sense ni tant sols trencar un plat. Potser, això sí, haver dit una insult més alt de to de l’habitual.

En aquesta paròdia àcida, l’evolució dels quatre personatges (de fet, cinc, si comptem la desaparició del dissortat Henry) és cabdal. Es modifica el lloc on viuen (sembla que la familia tradicional necessita una taula que en defugen quan són joves, menjant a la taula de cafè amorrats a la tele o en la jubilació amb un saló elegantment buit). També varia el vestuari i els pentinats (notable caracterització de Núria Llunell). Mig segle, evidentment, s’ha de fer veure. El mèrit del text i dels intèrperts és que també es transforma, i molt, la psicologia dels personatges.

Julio Manrique és fidel al seu teatre panoràmic (no només per la imposició de la Villarroel, perquè també va assumir aquest format en altres títols com Les tres germanes (Teatre Lliure) o Coses que dèiem avui (Sala Beckett). És una peça, aparentment fàcil, però que necessita d’ajustar ritmes i intencions perquè ressoni amb una amplitud de ressorts. Per això la interpretació de Laia Marull (La llista) és una de les millors que es recorden al teatre, juntament la recent d’El pes d’un cos: Marull, doncs, està en forma. A Love, love, love compta amb un personatge versàtil, que sap escapar-se sempre de qualsevol escomesa i que resol fintant sigui el marit, la filla o la seva penúltima conquesta. David Selvas li segueix de ben a prop, anant de la inconsciència feliç de la joventut a la conseqüència sincera de la maduresa i a un cert peterpanisme de la jubilació. Els dos adults, en realitat s’han passat la vida sobreprotegint-se i, ara, són incapaços d’empatitzar amb la filla que, aparentment, sabia treure’s les castanyes del foc. El mon no és just; a ells els hi ha tocat la part més dolça i ara correspon als fills espavilar-se per trobar el seu lloc.

Els pares dels anys 90, van deixar de pensar que les coses estaven canviant al món, per acabar assegurant-se un futur segur per als seus. Però, sovint, obviant la relació i l’escolta al menjador. I d’aquella fisura n’acabarà esclatant una fractura insalvable. L’evidència dels fills és que els seus 40 anys seran molt més complicats laboralment que els dels seus pares. Creure en el món de l’unicorn, en “treballa amb el que t’agrada” pot ser una condemna difícil de corregir a la meitat del partit. I per això esdevé la catarsi final (que no desvetllarem). En aquest muntatge també es trenca el rol clàssic de nena obedient; jove enamoradissa que sovint interpreta Clara de Ramon. I li senta molt bé aques empoderament. Deixa de ser la tendra Rosaura en edat de casar de Coralina, la serventa amorosa i es rebel·la i mira de ferir amb uns dits que no tenen urpes. En tot cas, s’intueix que, ara sí, el canvi, no té camí de retorn. Per últim, Marc Bosch és una feliç troballa: amb un jove aprofitat (no se sap si insegur per la crisi intrafamiliar o aconseguint llocs de preferència en ser titllat de víctima).

Love., love, love diverteix pel seu quadre costumista. Sorprèn per les decisions imprevisibles dels seus protagonistes i, segur, convida a llargs debats posteriors camí cap a casa sobre la responsabilitat de créixer i educar. Els mortals sempre pensem que tot canvia per a bé (si no, és que encara no ha acabat bé el procés). I ens desentenem de la part que ens correspon per provocar la millora. Per això del cant d’esperança de “Les coses (la Justícia, la Igualtat, el respecte pel Medi Ambient) estan canviant”, acabem acomodant-nos sense adonar-nos que les coses (el sou, la família, la segona residència…) ens han canviat.

No badeu, tot i que hi hagi tres setmanes d’exhibició pendents, queden molt poques entrades disponibles!