Els artistes de Ça Marche han arribat a una illa inesperada. Preparaven un muntatge amb infants a mig camí del somni. La pandèmia els ha obligat a redreçar el ruimb. I n’ha sortit una peça petita, suggerent, un punt tèrbola, amb la veu cristal·lina (xiuxiuejada) dels petits. S’expliquen els seus malsons, els recreen i l’espectador voyeur s’ho escolta i en percep els matisos. Com a Cases de Xesca Salvà o Out of the box de Pere Cabaret, l’espectador cus els espais en blanc i imagina el somni, però sobretot, les pors del qui parla. Aquesta mateixa cambra en una sala de descans del Festival de cinema de Sitges, per exemple, tindria uns ressorts molt més sanguinaris, possiblement. És una cambra fosca que incita a enganyar el sentit de la vista i tapar-la amb el so, i amb la percepció d’espai limitat, en què la persona que hi entra se sent vulnerable i, alhora, acollida.

Són malsons digerits i expressats des de la confiança, com qui els explica per a desintegrar-los. No se sent la resposta del qui el grava però es percep, com una ànima càlida, com una brisa fresca, alliberadora, que mou els vidres amenaçadors i desenfoca els mals presagis. Una cambra fosca que deixa molt espai a construir a l’espectador, com els millors Pinter o Cunillé. La instal·lació 360º projecta unes imatges entre desenfocades i reflectants sobre uns vidres trencats. Tot fragmentat, disposició del que escolta i reconstrueix. Valle-Inclán va voler mirar-se el seu món en decadència (de la pèrdua de Cuba del 1898) a través d’uns vidres concaus que estrafeien les figures. Va ser l’esperpent. Ara, Ça Marche ha ideat un espai de vidres translúcids plans fragmentats, que multipliquen aleatòriament la imatge i que extreuen sons quasi imperceptibles entre es freguen entre ells. Explicar què fa por permet sortir de sota dels vidres amenaçadors, observar-los en distància i comprovar la seva terrible bellesa. Preciós malson.