El més difícil de Los chicos del coro és aconseguir construir un espai constructiu, d’esperança en el cau d’un internat carregat de toxicitat. Aquest és el repte del personatge protagonista (Clément Mathieu) i també de la dramatúrgia de la versió musical. Saben que les cançons, ben afinades, commouran al públic, uns espectadors que ja les esperen des del minut zero provant de contrastar amb la memòria l’argument de la pel·lícula francesa. La bondat és molt blanca i no entén de maldat, encara que el director els castigui i que algú s’hi rebel·li amb una violència mal apresa en aquest centre. Hi ha la frescor de la canalla, però hi falta l’humor sarcàstic dels adults (Elling).

Els secundaris (des del bidell fins el director, la mare de Pierre i la professora afegida en aquesta versió) juguen uns papers molt simples, que va bé per a fer una caricatura molt lineal, però no per a la complexitat dramàtica de la situació. I és una llàstima perquè, quedant-se més en un segon pla no desentonarien de la bondat imperant. Això pot tenir l’explicació a la dificultat que Los chicos del coro d’història tendra, de petit format, hagi de guanyar monumentalitat per a representar-se en sales de gran aforament, com és el Tívoli. Per això, juga amb una escenografia de cartó-pedra efectista sense arribar a desenvolupar les sorpreses de La historia interminable, l’altre musical de gran format a Barcelona, actualment.

La peça és molt fidel al film, encara que s’hagi volgut incorporar algun element de (Le cage aux rossignols, 1945, en què es va inspirar el film del 2004). La incorporació de la mestra i de les nenes al cor, que podria suposar una nova subtrama molt potent, (i si esclatés una crisi com la d’El despertar de la primavera o El mal de la joventut a l’iinternat Al fons de l’estany?). La veritat és que només serveix per bastir algun joc de mirades, de titubejos que li van molt bé a l’ordit d’aquesta trama, sense descentrar el tema de com la música desperta passions i emocions i pacifica les feres.

No hi ha excessiva psicologia dels personatges. La trama els mana i les cançons del cor són el bàlsam que, efectivament, a tothom entendreix. En els bisos, el cor té l’encert de treure’s una partitura de sota la màniga (El cant dels ocells) que demostra sensibilitat cap a la tradició musical d’allà on es representa. El públic en surt satisfet, emocionat i amb el trinar del cor enfiladís sense la matraca de Sonrisas y lágrimas (afortunadament).